Albert González - Home de molts oficis. Antropòleg, comunicador, músic, poeta...
Marcel Pich - Això últim no! Com deia un professor meu, jo sols he escrit prosa retallada. [riu]

A.G. - Se't coneix perquè fa deu anys vas cantar Guillem d'Efak, el poeta manacorí d'origen guineà.
M.P. - Quan jo tenia vint anys se'm va obrir tot un univers, el de la música tradicional catalana. Em vaig bolcar al folk-rock, vam formar el grup Taverners i em vaig llegir la seva biografia i comprar tots els seus discos.

A.G. -  Fins a fer-ne un tu amb les seves cançons i actuar al Barnasants algunes vegades.
M.P. - En qualsevol cas, la música és per a mi un divertimento.

A.G. - Ens queda doncs l'antropologia i la comunicació. En certa manera, has unit les dues disciplines.
M.P. - A mi l'antropologia m'ha ensenyat a escoltar. Quan fas periodisme tot és molt ràpid, com en un partit de tenis, i amb l'antropologia no.

A.G. - És doncs amb el que t'has quedat com a professional.
M.P. - El que he acabat fent és mirar de professionalitzar coses que ja havia fet abans de manera militant.

A.G. - El que feies per amor a l'art.
M.P. - Quan dic professionalitzar no em refereixo a monetitzar, sinó a aprofundir, a fer les coses bé. 

A.G. - Amb marca pròpia.
M.P. - La marca Tirany, un mot que vol dir corriol, un caminet.

A.G. - Un camí per reivindicar els Països Catalans?
M.P. - Si vinculem els diferents territoris és perquè compartim una mena de codi vertebral que és la cultura, les cançons, la llengua...

A.G. - Em fa la sensació que el Principat, el País Valencià i les Balears estem cada cop més lluny entre si.
M.P. - Els Països Catalans s'han de viure no des de l'eslògan ni del pancartisme, sinó des de la quotidianitat absoluta i és una cosa que jo veig molt quan vinc aquí als Torms.

A.G. - En quin sentit?
M.P. - Quan un mallorquí va a Barcelona sempre li demanen que parli en mallorquí, perquè els fa molta gràcia. Aquí no hi ha absolutament cap comentari, sinó la més absoluta normalitat, amb gent parlant i entenent-se en les variants occidental i oriental i sense que ningú ho vegi graciós.

A.G. - Però el que sí que admetràs és que el català està en retrocés.
M.P. - És cert que hi ha llocs en què la llengua està perduda, llocs pels quals els nacionalistes ens aferrem a la idea de les fronteres. Però les línies no són clares. Els Països Catalans són bosses de població distribuïdes al llarg d'un territori on històricament s'ha parlat català. Aquesta complexitat és el que hem de tenir clar si volem ser independents o transformar el país.

A.G. - El moviment independentista no és ara minoritari?
M.P. - Estem amb aquesta consciència d'autogueto o que som una minoria i no sabem que el món està format de minories. No hi ha una majoria d'espanyols, o d'immigrants o de desinformats. El que tenim són un conjunt complex de bosses de població ètniques i de classe.

A.G. - L'antropologia t'ha portat a treballar molt la memòria. Projectes a Inca, Pollença... i ara fins i tot a Fulleda. Per què és important documentar la memòria?
M.P. - Estic especialment obsessionat a documentar-ho tot abans que es perdi. Perquè quedi en un possible món desèrtic, d'aquí a cinquanta anys, quan s'hagi perdut tota baula de transmissió.

A.G. - El turisme de masses també és un gran element destructor. 
M.P. - A Mallorca, el turisme està esborrant la nostra identitat d'una forma brutal. És pur colonialisme.

A.G. - Ah! M'havia oblidat d'una altra faceta teva: militància política.
M.P. - Sempre he militat en la política, des que tinc dinou anys. Amb l'independentisme, l'esquerra nacional, amb l'ecologisme, amb els moviments veïnals... sempre al costat dels bons, com deia l'Ovidi Montllor.