Albert González - Els teus primers cinc anys de professió vas viure'ls a Nova York, becat per l'Institut de Comerç Exterior. Però després al teu currículum veig un llarg parèntesi fins que apareix el primer destí com a diplomàtic a Madrid.
Oriol Solà - Em vaig passar tres anys estudiant, estudiant i estudiant per a les oposicions com a diplomàtic. Em tancava llargues temporades a casa de la padrina a Llardecans per estar més concentrat i poder memoritzar.

A.G. - Ser diplomàtic és vocacional?
O.S. - És un tipus de vida molt sacrificada, perquè és bàsicament nòmada. No és fàcil tenir una família disposada a canviar de país cada tres anys. Jo tinc la sort que els meus pares, ja jubilats, m'acompanyen arreu per ajudar-me amb la criança del meu fill Salvador, que ara té deu anys i que ja ha viscut en quatre països.

A.G. - Als anys de formació ja vas entendre que el medi ambient era el teu camp. Donat el context actual, no et genera frustracions?
O.S. - La protecció del medi ambient no té encara un caràcter central en la política internacional, tot i la seva rellevància en l'àmbit dels drets humans. És una frustració ciutadana i també professional en el sentit que el medi ambient no ha rebut encara un reconeixement fonamental per part de la majoria de països.

A.G. - L'anomenat ecocentrisme.
O.S. - Si ens carreguem el medi ambient, ens carreguem la vida. Hauríem d'entendre la llibertat i la dignitat humanes dins les limitacions que ens ofereix la natura.

A.G. - Recentment ho vas defensar a la Cort Internacional de Justícia. Això ja forma part del dret? 
O.S. - Fa uns anys vaig tenir la sort de conviure amb el poble inuit d'Igloolik, a l'Àrtic canadenc. Vaig descobrir que van ser els primers a denunciar a la Comissió Interamericana dels Drets Humans els efectes del canvi climàtic sobre la seva forma de viure.

A.G. - Qui sofreix més els efectes d'aquesta crisi climàtica? 
O.S. - La gent amb menys recursos. Parlo de les persones que no tenen diners per comprar-se un ventilador, tenir aire condicionat a casa o pagar la factura d'electricitat a final de mes. I el gran greuge moral és que aquestes són les persones menys responsables del canvi climàtic. Cal fer justícia climàtica d'una vegada per totes.

A.G. - Cal que parlem del teu pas per l'ambaixada de Kabul, a l'Afganistan. Allà, fa deu anys, vas viure de primera mà l'atac d'un grup terrorista on van morir onze persones. Com ho vas viure?
O.S. - Van ser dotze hores de pel·lícula, en què la mort em va passar pel costat. Les vaig viure tranquil i molt ocupat al telèfon, perquè era l'únic representant que podia parlar en anglès. Una setmana després de l'atemptat va néixer el meu fill. Pràcticament, no vaig tenir temps d'assimilar el dolor.

A.G. - Però tot el procés judicial posterior, en què estaves encausat com a possible responsable, bé et devia fer reviure aquells fets? 
O.S. - Els mitjans de comunicació van dir moltes barbaritats, però a mi ningú em va preguntar res. El dia de l'atac havia acabat d'arribar a Kabul després de tres setmanes de vacances. De responsabilitats, ni una. De fet, el cas contra mi va quedar arxivat.

A.G. - De tots els països on has treballat, amb quin et quedes? 
O.S. - Això va molt en funció del moment vital. I per això no puc dir-te’n un en concret. Nova York és una de les millors ciutats del món, sobretot per a un jove de vint anys com ho era jo. De Kabul, malgrat tot, en guardo un bon record. Les platges de Trinidad i Tobago eren paradisíaques. Al Vietnam vaig conèixer gent admirable i ara el Japó em sembla fascinant. És bonic veure món, però no cal viatjar per descobrir les mateixes coses del teu dia a dia i apreciar el lloc on estàs.

A.G. - I quin espai ocupa Llardecans al mapamundi? 
O.S. - És la casa de la família, on estic  sempre molt a gust.  Hi anem totes les vegades que podem. M'agrada molt estar al poble, en parlo molt i vull que sigui un lloc de referència del meu fill Salvador.

A.G. - Per conservar la identitat? 
O.S. - La història i la llengua cal preservar-les, perquè és vital saber qui ets i d'on vens.