Xavier Franch - D'on va sorgir l'interès per l'arqueologia de petita?
Natàlia Alonso - Jo havia fet molta dansa de jove, i vaig continuar fins als 21. Però cap als 16 o 17 anys, el meu germà em va deixar un parell de llibres, entre els quals Déus, tombes i savis, de C. W. Ceram, que em van captivar. 

X.F. - Et va portar a estudiar-ho?
N.A. - De fet, ja havia anat a una excavació abans de començar la carrera. Va ser al jaciment de Torre Roja de Caldes de Montbui, dins el programa l'Estiu és teu. Després, em vaig apuntar a la Universitat de Barcelona (UB) amb la idea clara de ser arqueòloga. Sempre vaig combinar les classes amb les excavacions. M'interessava més la pràctica que l'aula.    

X.F. - Treballaves sobretot al país?
N.A. - A mi sempre m'ha agradat molt sortir d'aquí. Vaig anar a Galícia, me'n vaig anar al Jura, una regió francesa prop de Suïssa... I els diumenges anava a la Penya del Moro, a Sant Just Desvern. Vaig conèixer Josep Barberà, un gran expert en arqueologia que en realitat d'ofici era venedor d'assegurances. Li vaig dir que volia excavar. Aquell dia, em va organitzar la vida! 

X.F. - En quin sentit?
N.A. - Em va posar en contacte amb Joan Francès, ara director del Museu de Badalona. Estava al Museu de Cerdanyola del Vallès, liderava les seves excavacions i un grup de recerca del qual en vaig aprendre molt. També em va posar en contacte amb els investigadors que treballaven a l'Illa d'en Reixac, a Ullastret, entre els quals en Joan B. López, i on vaig conèixer Ramon Buxó, el principal especialista d'arqueobotànica. L'havia anat a buscar abans a la UAB, però em vaig perdre. Sempre dic, si vols una cosa, ves-la a buscar, no t'esperis!

X.F. - Com vas fer cap a Ponent?
N.A. - Jo ja tenia una trajectòria, però encara estudiava la llicenciatura. Al jaciment de Lattara, prop de Montpellier, vaig retrobar en Joan. D'allí en vam sortir parella. Ell enllaçava campanyes com a arqueòleg i va ser qui em va introduir a la recerca que es feia aquí. Vaig anar a Vilars i em va agradar molt com s'hi treballava. Els darrers anys de la carrera ja m'hi vaig vincular. 

X.F. - Com estava la investigació?
N.A. - La plana occidental catalana era molt interessant. I no s'havia estudiat a fons del punt de vista de l'arqueobotànica. Però fins als dos mil, quan ens vam instal·lar a Juneda, érem una mica seminòmades. M'encantava. És molt important viatjar i aprendre què s'hi fa, el bo i dolent, metodologies... 

X.F. - Per què era interessant aquest punt de vista de l'arqueobotànica?
N.A. - Jo no volia aplicar només una metodologia. L'agricultura són conreus, males herbes, eines, sistemes d'emmagatzematge i un altre dels temes que m'encanta, el processament: els molins! A Minferri vam trobar molins de vaivé. Als Vilars, de rotatius. És una evolució tecnològica molt rellevant, perquè permet un avenç i introduir els animals a la feina. 

X.F. - Què signifiquen per tu els jaciments de Vilars i de Minferri?
N.A. - L'excavació dels Vilars d'Arbeca l'havien començat l'Emili Junyent i el Joan als vuitanta. Minferri la vam començar junts amb el Joan, a principis dels noranta, i després als dos mil. Les dues les sento molt meves, però a Minferri li tinc una estima especial. Són jaciments molt diferents i complementaris. Als Vilars hi ha protourbanisme, però hi ha pocs materials ceràmics i d'altres. A Minferri no tenim cabanes, però sí tota la informació de les sitges.

X.F. - Encara en podem extreure gaire informació dels dos?
N.A. - Els projectes han d'acabar. Però d'aquí a uns anys tindrem més dades de Vilars i de Minferri. L'arqueologia ha canviat. Les anàlisis biomoleculars ens permeten extreure molta informació dels ossos dels esquelets d'animals i de persones. Els podem preguntar directament per la dieta, si eren d'aquí o de fora, les malalties que tenien... A nivell de teoria, també avancem.

X.F. - La gent ho coneix prou?
N.A. - A Arbeca queda poca gent que no hagi anat al jaciment. És monumental i s'ha invertit molt en museïtzar-ho i en activitats. Minferri és diferent, pel tipus de jaciment i perquè el que es pot visitar és una exposició. A Juneda soc, sobretot, la mare del Joan i del Manel, que també és arqueòleg.