Xavier Franch - Vas viure l'esclat del conflicte a l'Iran i els seus atacs als estats veïns des de Dubai.  
Àurea Bigordà - Aquell dissabte vaig portar les filles a ballet. Després, vam anar a fer un cafè amb altres mares al centre comercial i vam començar a rebre missatges de gent avisant d'explosions. Tal com vam entrar a casa i vam deixar les coses vam sentir una explosió. Vam tancar les nenes al passadís i vam sortir al carrer. Damunt nostre encara se'n veia el rastre. 

X.F. - Us vau quedar a casa?
A.B. - Els primers cinc dies, que van ser els pitjors, sí. La primera nit de bombardeigs no vam poder dormir, per tots els senyals que arribaven als mòbils. 

X.F. - Teníeu algun protocol o sabíeu què fer en aquell context?
A.B. - No, els missatges de l'Emirat ens deien que ens fiquéssim en llocs resguardats, lluny de les finestres i les portes. Vam posar música una mica forta perquè les filles no sentissin les explosions, però la casa vibrava. 

X.F. - Us havíeu trobat abans en una situació com aquesta? 
A.B. - Mai, i menys a Dubai, que és un país supersegur, pacífic i molt neutral. Com t'has d'esperar que passi això? 

X.F. - Vau decidir marxar. Cap a on?
A.B. - L'aeroport estava en funcionament, però cancel·laven molts vols. També el van bombardejar. Com que les nenes començaven a notar la tensió, vam decidir conduir cap a Oman. Érem sis en un cotxe de cinc places. 

X.F. - I un cop allí?
A.B. - Vam tardar molt a entrar-hi, per qüestions burocràtiques. Em vaig posar en contacte amb l'ambaixada i, l'endemà, l'Exèrcit de l'Aire ens va repatriar a les meves filles i a mi. Vam volar fins a la base de Torrejón de Ardoz. El meu home, que havia de tornar a Dubai, una amiga, que havia d'esperar un altra opció, i la dona que treballa a casa, que no tenia visat per poder viatjar, es van quedar.    

X.F. - Abans d'aquests fets, seguíeu els fets i esdeveniments de la regió?
A.B. - Sempre. Seguia la premsa internacional i la de Dubai, per contrastar què deien. És una regió difícil i, territorialment, al mig de tot. Abans de l'Iran havia començat la guerra al Pakistan i l'Afganistan...

X.F. - A mitjà i llarg termini, la projecció és de continuar vivint allí?
A.B. - Fins ara ho tenia clar, sí. Esperem que torni a la normalitat aviat. Ara encara estic en xoc. A les filles els ho hem explicat com una aventura. 

X.F. - Vas treballar a l'hotel Palazzo Versace Dubai. Què hi feies?
A.B. - Organitzava esdeveniments, sobretot bodes. Allí es casen i fan el convit per separat. Les bodes que organitzava eren les de les dones. Era molt xulo i interessant! Sota els vels i vestits van plenes de diamants espectaculars. És un luxe que no es veu des de fora.  

X.F. - Què és formar en etiqueta?
A.B. - Ensenyes a com actuar en un sopar o en un esdeveniment important. Quan ho feia a nivell corporatiu també podia ser entrenar un equip d'un restaurant, per exemple. 

X.F. - T'ha permès relacionar-te amb persones originàries de Dubai?
A.B. - Ells allí ara són una minoria i també els costa obrir-se una mica. Es volen protegir i continuar sent un grup. Són molt amables, molt tranquils, molt bona gent, però no és fàcil tenir-hi una relació continuada. 

X.F. - A nivell de protocol, s'aplica molt diferent aquí i allí? 
A.B. - A Barcelona tot és més espontani. Sabem que si plou, hi ha menys esdeveniments, menys gent... A Dubai tot és més quadriculat. Pot ser una mica més avorrit perquè no hi ha tant  espai per anar sobre la marxa. 

X.F. - Com diries que ha canviat Dubai des que hi vius?   
A.B. - La ciutat s'ha triplicat. D'un estiu a un altre, quan tornava a Borges, hi havia una torre nova. Va superràpid, evoluciona moltíssim. Hi ha barris sencers construïts aquests anys. Jo en porto vuit, ja soc de les antigues.

X.F. - Tu tornes sovint a les Borges. La família ha vingut a Dubai?
A.B. - Sí, tant els pares com els germans han vingut més d'una vegada. Com que allí tot l'any fa calor...