Albert González - Ets especialista en la peülla del cavall. És aquesta la part més important del seu cos?
Marc Sánchez - És un indicador del seu estil de vida, de la seva qualitat de vida, del seu benestar. I precisament en això hi ha molta feina a fer.

A.G. - Defenses el model del cavall descalç, sense ferradures. Per què?
M.S. - Defenso els orígens de l'equitació. La ferradura apareix a l'edat mitjana, quan el cavall canvia d'estil de vida i necessita reforçar la peülla. Avui en dia la ciència ens està descobrint que molts dels problemes que pateixen els cavalls venen precisament de la ferradura.

A.G. - Això no ha aixecat polèmica?
M.S. - Genera friccions en el sector. És cert que hi ha molt negacionisme, sobretot en països on impera més l'ofici de ferrador que al nostre.  Som en plena guerra d'arguments i m'ho prenc com una carrera de fons. Crec que la gent s'anirà convencent gràcies als casos d'èxit que vagin sorgint. 

A.G. - A part de la cura de les peülles, quin altre error greu es cometen en la cria de cavalls?
R.M. - Es practica molt l'equitació de cavalls amb dolor. Segons un estudi de la doctora Sue Dyson, de la Universitat de Cambridge, més d'un 70% dels cavalls demostren algun tipus de problemàtica, sobretot els cavalls d'oci. Sofreixen patologies i lesions irreversibles. De fet, les mules i els cavalls que treballaven abans al camp vivien en millors condicions que els d'avui en moltes escoles d'equitació. Estaven molt més ben cuidats perquè era la inversió principal de les famílies

A.G. - Cal atendre l'estat emocional d'un animal?
M.S. - Sí, sense dubte. Tothom que treballi amb cavalls ha de tenir un gran coneixement de quina és la seva conducta, com reaccionen. Ho tenim bastant fàcil, perquè a nivell conductual
són molt semblants a nosaltres els humans. Són animals de grup, que també tenen una complexitat social i molts matisos.

A.G. - Estem evolucionant?
M.S. - Una bona part dels propietaris de cavalls estan empatitzant cada cop més amb els cavalls. A poc a poc hi ha més propietaris que busquen cuidar-los millor en diferents aspectes. El sector que s'hi resisteix més és el de l'alta competició, que és més impermeable a l'evolució.

A.G. - A més, amb els cavalls practiques la silvopastura i la ramaderia regenerativa. Què és això?
M.S. - Millorar la qualitat del sòl amb els animals. 

A.G. - Ja es fa amb l'agricultura.
M.S. - No ho confonguem. Nosaltres creiem en un tot, és a dir, que sense bestiar no hi ha regeneració. La microbiota de la femta escampa vida a tots els nivells.

A.G. - Tens projectes d'aquest tipus a Senan (a la Conca) i a Tarrés.
M.S. - A Senan formem part d'un projecte transversal de paisatgisme, mentre que a Tarrés està pensat per a la prevenció d'incendis.

A.G. - Tot una transformació que va a ritme lent...
M.S. - És un procés que necessita que hi hagi una bona gestió forestal, hem de treure molts i molts quilos de fusta. Després hem de ficar-hi el bestiar i obrir espais, a més de millorar les zones més degradades, sembrant varietats de gramínies autòctones i recuperant la pastura nativa i permanent.

A.G. - Hi ha optimisme que aquest model s'acabi generalitzant?
M.S. - Jo en diria que som en una guerra de guerrilles. Es tracta d'anar sumant èxits. A Catalunya tenim molts municipis que fan una gestió molt acurada i ben feta, amb un gran potencial d'energia a nivell forestal. Tarrés podria ser un altre bon lloc, amb una escala assumible per practicar proves que donarien molta sobirania al territori. 

A.G. - També a Tarrés tens ara la seu del teu centre de formació de podòlegs. Quin és el perfil de l'alumnat?
M.S. - Tenim una mica de tot i bàsicament són persones que volen guanyar-se la vida cuidant cavalls. Nosaltres advertim que cal un temps (uns dos anys) per aprendre bé l'ofici. Cal tenir paciència fins que es dominen les eines. Després hi ha feina assegurada, perquè la demanda creix.