Laura Quintana - D'on neix aquesta passió pels gegants? Explica'm una mica la història.
Jordi Arnau Espuga - La passió ve des de petit, quan tenia cinc anys els meus pares em van regalar una gegantona, la Rosa. Per la festa major del poble quedava impressionat amb els gegants i sempre em preguntava de quina manera havien estat construïts.
L.Q. - Recordes el teu primer gegant?
J.A.E. - Quan vaig fer el treball de recerca de batxillerat vaig construir un gegant per l'Institut Josep Vallverdú de les Borges, però estava fet de manera més artesanal, a la meua manera, i descompensat, ja que les mans les vaig fer en un curset de construcció de gegants a l'Alt Empordà, on vaig veure el que és treballar de manera professional. Allà és on vaig adquirir una millor base, llavors, vaig fer la Gal·la, feta amb cartró-pedra i d'una manera més professional.
L.Q. - Com s'aprèn a ser constructor de gegants?
J.A.E. - És una feina molt autodidacta, has de tenir clar els principals conceptes per poder alçar una figura d'aquestes dimensions i les tècniques bàsiques d'emmotllat, és a dir, el fet de saber construir gegants no és tan complicat tècnicament sinó que és més la gràcia que li puguis posar.
L.Q. - Com és el procés de construcció dels teus gegants?
J.A.E. - Fer un gegant consisteix a tenir una estructura interna que pugui aguantar tot el pes de l'argila, ja que primer l'esculpeixo en fang. Seguidament cobreixo amb espart i escaiola les diverses parts del cos per fer el motlle i finalment treballo amb el cartró-pedra o bé amb fibra de vidre. Finalment s'ha de polir, pintar i fer les proves de vestuari.
L.Q. - Amb quina part de la construcció gaudeixes més?
J.A.E. - M'agrada molt modelar i pintar, tota la resta és un procés molt tècnic. Podríem dir que en alguns moments faig d'artesà i en altres d'artista. Tanmateix, trobo que és un treball molt bonic perquè no és una feina monòtona.
L.Q. - Com definiries el teu estil?
J.A.E. - Valoro molt la proximitat i que em donin llibertat a l'hora de construir el gegant. Em baso molt en el cinema clàssic, de fet vaig fer la geganta Cleopatra (Elisabeth Taylor) i el Marc Antoni (Richard Burton), entre altres. Sempre que puc trio actors i actrius, el fet de tenir un gran ventall de fotos a Internet em permet veure tots els perfils i faccions de la persona. Com a escultor m'omple que la gent reconegui en els meus gegants la persona que he volgut plasmar; busco petits reptes, no m'agrada fer gegants amb una cara qualsevol.
L.Q. - Així doncs, només plasmes gent famosa?
J.A.E. - No, a Mollerussa vaig lliurar dos avis, el Pepito i la Carme, que eren dues persones molt arrelades al context cultural de Mollerussa i molt estimats per tot el poble. En aquests casos demano que els familiars m'enviïn molts vídeos i fotografies de la persona i visualitzo els 360 graus de la persona per trobar el gest que la caracteritza.
L.Q. - Quant tardes a fer un gegant?
J.A.E. - Normalment tardo un mes i mig o dos mesos.
L.Q. - Els diners cobreixen les hores que hi dediques?
J.A.E. - És una feina que està mitjanament pagada, tot i que em surt a compte. Això sí, he de treballar molt.
L.Q. - Podem trobar gegants teus fora de Catalunya?
J.A.E. - Sí, l'any 2016 vaig fer una geganta pel nord de França i a l'abril vaig batejar un gegant de quatre metres. A Mallorca també tinc dos gegantons.
L.Q. - I que sents quan veus que els teus gegants arriben tan lluny?
J.A.E. - Fa gràcia, molta satisfacció. Però perden la identitat catalana, ja que segueixen la tradició d'allà, els he fet jo però ja no els veig com gegants catalans.
L.Q. - Quin ha estat el gegant que t'ha deixat més empremta?
J.A.E. - De tots n'estic content. Cada gegant és una etapa, no puc comparar el primer amb l'últim. És veritat que al començament tot et fa més gràcia i et sorprens molt dels teus resultats, es podria dir que els gegants dels meus inicis són més màgics. Però de tots tinc un bon record.
