Totes les històries tenen un inici. Siguin històries d’èxit o siguin històries de fracàs, que també n’hi ha moltes. Si ens hi fixem bé, però, les d’èxit solen tenir un ingredient determinant i comú: la inquietud, la implicació, l’activisme, les ganes de mullar-se sense esperar res a canvi. I va ser això el que va fer que l’any 1977 a un grup de junedencs els passés pel cap organitzar una jornada sobre la cassola de tros, aquell plat que menjaven els pagesos d’abans. L’objectiu no era altre que fer alguna cosa per promocionar el municipi, per cohesionar-lo, per desvetllar-lo de les dècades de foscor en què havia quedat immers el país sencer amb la dictadura de Franco. El futur era incert, el caudillo mort, l’atado y bien atado present i la democràcia encara lluny. Tot i això, eren temps d’aire nou, de tornar a néixer, de recuperar identitats.

Cassoles, pubilles, revista
Amb aquesta intenció, un grup de junedencs inquiets, entre els quals Pere Bellmunt, es reunien periòdicament en una de les aules de les escoles nacionals, presidits pel pare Miquel, franciscà de cal Tarroner. D’aquestes reunions en sortirien, bàsicament, tres iniciatives: celebrar la festa de les pubilles, editar una revista local i fer un concurs de cassoles. La primera ha passat a millor vida, però la segona i tercera van agafar peu, van fer camí, van créixer i van consolidar-se. El de les cassoles ja no és “un” concurs, sinó “el” Concurs, determinat i en majúscules.

El primer, ajornat
La data fixada per a la primera festa de cassolaires era el segon cap de setmana de maig de 1977, però va caure un aiguat que va obligar a traslladar-la al cap de setmana següent. El temps, però, no va canviar gaire i es va acabar fent al cobert de l’era del Minaire. Hi va haver tres cassoles (d’Antoni Seró, Antoni Camí i Joan Salla) i una trentena de veïns. No va ser un esdeveniment de masses, però era l’embrió del qual naixeria una comissió específica formada per Ramon Cornudella, Josep Barrufet, Ramon Brufau, Antoni Bonet, Joan Espasa, Albert Bages i Ramon Triquell, que el 1979 encetaria oficialment el primer Concurs de Cassoles de Tros de Juneda.

Aquest es va fer a la llavors encara denominada plaça d’Espanya (l’any següent ja passaria a dir-se plaça de Catalunya) i ja hi van haver 36 colles inscrites i uns 500 participants, unes xifres que no pararien de créixer durant molt de temps: 84 colles l’any següent, 119 l’altre, 121 l’altre, 132 l’altre, 138 l’altre, 152, 160, etc. La necessitat de posar ordre a les parcel·les adjudicades, la inclusió d’un preu per inscripció i algunes coincidències amb l’Aplec del Caragol de Lleida, però, van posar una mica de fre al creixement imparable, fins a estabilitzar-se en el centenar de cassoles actual, que no vol dir que sigui el nombre total de cassoles que es fan a Juneda aquell dia, ja que és habitual també que molts junendencs i junedenques, tot i passar el matí i la tarda per la zona de la festa, facin la seua cassola al tros o en algun magatzem, cosa que, qui ho havia de dir, enguany haurà de ser l’únic format.

Actes complementaris
Ja a la primera edició, l’organització va optar per afegir a la jornada altres aspectes ludicoculturals, com ballades de sardanes, actuació de l’orfeó o activitats infantils. Altres anys hi hauria firetes, futbol, patinatge artístic, ball, havaneres, aeròbic, titelles o cercaviles, com les de la Banda de Tambors i Cornetes d’Arbeca durant quatre anys, que donaria el relleu als grallers d’Arbeca uns altres tres anys. El 1983, Josep Giné escrivia al programa del Concurs: “Durant aquests quatre anys s’ha demostrat que la iniciativa que van tenir un grup d’entusiastes junedencs va prenent arrels”. Ja hi havia força més de 100 colles i aquell any es va decidir complementar la festa també amb actes el dia abans, amb el primer Festival pro Diada de la Cassola de Tros. Una fórmula, la dels actes del dia abans, que tindria el punt àlgid el 1998, amb l’actuació de Lluís Llach que des del 1970, en plena dictadura, que no cantava a Juneda. Les nits prèvies al concurs també han servit moltes vegades per treure a la llum publicacions relacionades amb el municipi, o fins i tot una pel·lícula, titulada Cassola i xerinola, presentada el 1987 com “una superproducció ecològica-folklòrica”, rodada per un equip d’aficionats durant les Cassoles de 1980.