Tant el Programa Nacional de Reformas 2012 aprovat pel Consell de Ministres espanyol, com la Federació Espanyola de Municipis (FEMP) han apuntat l’agrupació d’ens locals amb menys nombre d’habitants com una mesura d’estalvi de l’Administració per tal de fer front a la crisi i al deute. A priori, sembla una mesura efectista. Ara bé, quin seria l’impacte real d’aquesta iniciativa? Es poden reduir serveis que s’estan prestant: residus, aigua, festes? Més aviat no. En canvi, un petit grup d’ajuntaments del sector oriental de la comarca ja s’han posat d’acord per mancomunar-ne alguns, una acció viable i immediata, aquesta si. D’altra banda, a nivell administratiu o de serveis tècnics, tret dels ajuntaments més grans, la immensa majoria van apostar fa anys pels coneguts SAT, que posen els Consells Comarcals a disposició i que són finançats proporcionalment entre tots. A les Garrigues, més de dos terços de municipis (23 de 33) estan per sota dels 500 habitants i, encara, un terç (11 de 33) no arriben als 250 habitants. I això sense oblidar que les Garrigues és l’única de les 41 comarques de Catalunya que no té cap nucli agregat i, per tant, en aquest cas, no hi ha ni precedents. Aquí, un poble és un municipi. Una eventual agrupació de municipis tindria uns impactes enormes sobre la comarca que, pel cap baix, reduiria el nombre de termes municipals a la meitat. Això equivaldria a obrir una autèntica caixa de trons, i per un estalvi escàs. D’altra banda, l’existència de municipis independents reporta per als ciutadans un actiu, intangible però valuós, com és la identitat. Una identitat que sovint explica l’esforç dels seus habitants per mantenir vius una sèrie de serveis, tradicions o activitats, que en el cas d’un agregat es fan més volubles. La Diputació de Lleida ha fet un pas endavant per a la defensa d’aquest model i el Consell Comarcal, si de debò està al costat dels petits, ha d’alinear-se amb aquesta direcció.