Avui, vinc a parlar-vos de l'episodi més fosc, difícil, incert i dur que m'ha tocat viure. La pitjor experiència, aquella que no desitjo a ningú, de cap de les maneres. I ho faig perquè aquest dilluns es va commemorar el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, que, paradoxalment, s'identifica amb el color rosa, quan tot el procés en té més aviat poc d'aquest color, però què hi farem…

Tenia 29 anys, era un 27 de novembre, i la cosa ja no pintava bé, encara que no m'ho haguessin dit, perquè em repetien una prova. Arriba el diagnòstic: càncer de mama triple negatiu, un dels més agressius i més comuns en noies joves. En aquell mateix moment, el món s'esmicola en mil bocins, la vida trontolla i el cap es col·lapsa. No puc parar de plorar i de tenir por i, encara que pregunto, no soc capaç de retenir i processar la informació que m'estan donant. A partir d'allí, comença un camí terriblement dur i amb l'instint de supervivència més que activat. Diversos TAC, ressonàncies, quimioteràpia, immunoteràpia, el PICC, injeccions, medicació, l'operació, radioteràpia... El cos sostenint-se per un fil per salvar-se i el cap donant prioritat a viure i ignorant tota mena d'emocions.

Un any i mig per finalitzar el tractament i dir-me que ja no tinc càncer. Ho celebrem. Després comencen a aparèixer els efectes secundaris que, malauradament, estan molt invisibilitzats. La lluita continua i no puc parar de pensar que tant de bo les proves diagnòstiques arribessin abans, tant de bo es destinessin més recursos a atendre la malaltia des de tots els vessants, tant de bo se centressin esforços en el que realment importa: INVESTIGAR, tant de bo no s'hagués de commemorar aquest dia i tant de bo ningú més hi hagués de passar. Des d'aquí, gràcies infinites a tots/es els que m'heu acompanyat.