Ben aviat serà un dels dies més bonics de l'any, al meu entendre. Una jornada molt nostrada, que ens omple d'orgull, i que ressalta la cultura catalana. Sí, ho has encertat, la diada de Sant Jordi. Roses i llibres, il·lustrats en els cartells promocionals d'enguany amb un drac que devora llibres i un altre que tira flames d'amor en forma de roses; tot sota el lema "Sant Jordi ens fa millors". I podria ser veritat, que durant aquell dia tot és més dolç i millor, més amigable i encisador, però malauradament tenim una de les potes que ho sustenta tot en un estat de salut fatídic. 

La llengua catalana cada cop perd més parlants. Segons les últimes enquestes, els que en fem un ús habitual només som poc més del 30% de la població, el castellà es posiciona per sobre amb un 10% més, i a tot plegat li hem de sumar que els llocs on el català és més present són els territoris més despoblats, és a dir, el món rural. Fa ben poc, a una amiga, en un bar, el cambrer li va dir que si li parlava en castellà ho entendria millor, que amb 25 anys que portava aquí no li havia fet falta aprendre català. Quina falta de respecte més gran! I gràcies per no canviar. El fet de passar automàticament al castellà quan ens hi parlen no ens fa cap favor, sinó més aviat tot el contrari, fomentem el seu desús i releguem la nostra llengua en un segon pla. 

I si el català està en retrocés, no vull pensar ja amb la manera de parlar dels pobles. Aquelles paraules, aquell vocabulari tan ric, que anem perdent cada cop que es mor algú. De petita recordo que el padrí em demanava que li portés el capçal per torcar-se el morros, com m'escarriava les cuixes si em queien molles de l'entrepà o quan la mare em deia que alego arribarien les vacances. Una cosa hem de tenir clara, o l'utilitzem o el perdem.