2014, decideixo estudiar a Tarragona a la Universitat i, per tant, també viure-hi durant la setmana. El mitjà de transport habitual per anar des del poble fins a la capital tarragonina era el regional i, en aquell temps, el servei ja era pèssim. Només diré que si havia de fer tard, esperava que fossin més de 30 minuts per tal d'aconseguir la bonificació del bitllet (l'economia d'una estudiant és la que és). 2026, mes de gener, esclata una crisi a Rodalies que provoca l'aturada del servei a tot el país durant dos dies. Previsible? I tant. Durant quants anys s'han menystingut aquestes infraestructures i serveis ferroviaris? 

És ben curiós, però, veure tot aquest desgavell des de casa, sense cap conseqüència directa. Milers de persones patint retards, cancel·lacions, desorientació, jornades que començaven tard i acabaven amb cansament acumulat. El Govern recomanant el teletreball perquè la metròpoli està immersa en el caos, mentre que n'hi ha que hem viscut aliens a la problemàtica. A les Garrigues Altes i les històriques hi hem passat de puntetes. Qui viu i treballa en aquests pobles, o a Lleida, sap que gairebé l'única opció és el cotxe. El transport públic que tenim a l'abast és ben minso, igual que els trajectes o combinacions possibles. De fet, fa massa temps que ho tenim assumit i toca organitzar-se amb el que hi ha. Però també pot considerar-se una anomalia a la qual ningú li interessa posar solució.

El contrast impacta. Mentre en altres punts del país la crisi ferroviària ha trencat rutines i ha generat protestes, aquí fa temps que vivim al marge. Al límit d'una extensió superficial que no ens té en compte i que fa un desnivell que fa vertigen mirar-hi de cara. La dependència absoluta del vehicle privat no és una elecció, és una conseqüència.