El mes de setembre, inevitablement, és sinònim de final d'estiu i rutina (encara que les meves vacances siguin a tocar). N'hi ha que diuen que és quan comença l'any. Inevitablement, també, quan acaba aquesta època de l'any, sento nostàlgia d'aquesta mena de vida més "esbojarrada", "lliure", "engrescadora", digues-li com vulguis, que vivim. Dies llargs, vespres que donen per a molt, passejos per aquí i per allà, la piscina... Sembla que l'alegria està assegurada. I és en dies com aquests que recordes l'estiu que vivies de petita, vacances permanents, i quan els padrins encara hi eren.

Una tarda d'aquestes, vam decidir anar a collir figues. Arribats a la figuera i en veure que les que hi havia eren molt petites, vam decidir canviar i anar cap a una altra localització. Va ser en aquest trajecte que vaig descobrir "el pi de l'hora", tal com l'anomenaven els padrins. Es veu que estava situat a la carretera en direcció cap a Flix, dic "estava" perquè actualment ja no hi és. El fet és que el nom li venia donat perquè era el pi de referència que marcava la distància fins al poble, és a dir, una hora a peu (uns 4 o 5 km). D'aquesta fita, a casa, no me n'havien parlat mai i em va resultar ben curiosa.

És aquí quan penso que a poc a poc anem perdent llegats i maneres de fer que, si més no, tenien tot el sentit del món en aquella època. De forma pausada també s'han anat perdent les reunions de veïns i veïnes a la fresca (abans a cada carrer en podies trobar i, fins i tot, més d'una), o les revetlles de Sant Joan per carrers. Malauradament, els pobles cada vegada es troben més buits, amb menys vida, i de retruc, també perdem símbols com aquests o d'altres que un dia van ser molt característics. Em pregunto si un dia acabarem per perdre la identitat.