Som una de les comarques de Catalunya amb més població que ha viscut tota la vida en aquest país. Quasi tres de cada quatre habitants són nascuts a Catalunya, una proporció molt superior a la mitjana catalana. Això es podria interpretar com una mostra d'arrelament i de poca mobilitat, però haver viscut sempre a Catalunya no vol dir haver-ho fet sempre al mateix poble, ni tan sols a la mateixa comarca. I les estadístiques, sense context, poden portar a conclusions enganyoses.

No és casualitat que siguin les comarques rurals i envellides les que encapçalin aquesta classificació. La seva estructura demogràfica i el menor pes de la immigració procedent de fora de Catalunya ajuden a explicar-ho. Però hi ha una altra qüestió: les dades ens parlen dels que hi viuen, no dels que n'han marxat. I durant dècades les Garrigues han sigut un territori d'emigració, especialment entre els joves, més que no d'immigració. Vet aquí la paradoxa: una proporció elevada de residents que no ha sortit mai de Catalunya pot conviure amb una llarga història de pèrdua de població.

La dada que ens aproxima més a l'arrelament local és la dels que han viscut sempre al mateix municipi. A les Borges són el 35%, un dels percentatges més elevats entre els municipis catalans de més de 5.000 habitants (els únics dels quals hi ha dades). És significatiu que això passi en una població que ha crescut considerablement els últims anys. Però tampoc hem de confondre continuïtat residencial amb vitalitat demogràfica.

Molts joves que marxen per estudiar ja no tornen, mentre que el  gruix d'immigració que arriba és precisament jove. Uns marxen i altres arriben, amb trajectòries i oportunitats diferents. Sense aquesta aportació, l'envelliment encara seria més acusat. La pregunta és per què un territori que necessita joves no aconsegueix recuperar una part dels que hi han crescut.

Potser la qüestió de fons no és quanta gent ha viscut sempre aquí, sinó quanta voldria quedar-s'hi, tornar-hi o arribar-hi, i no troba les condicions. Les arrels són importants, però no garanteixen el futur. Una comarca viva ha de poder oferir les tres possibilitats.