El president de la Conferència Episcopal Espanyola, l’anticatalà Antonio María Rouco Varela, va tornar a apel·lar a la “unidad de España”, la setmana passada, durant el discurs inaugual de la CII Assemblea Plenària de la CEE. Aliè a les lleis bàsiques cristianes i als drets humans, Rouco Varela atempta contra la llibertat de les persones quan pronuncia frases com aquestes: “La unidad de la nación española es una parte principal del bién común de nuestra sociedad, que ha de ser tratada con responsabilidad.” És evident que exabruptes com aquests fan mal d’escoltar. No és que en faci cas, perquè la Conferència Episcopal Espanyola mai no s’ha caracteritzat per la defensa dels drets de Catalunya, ans al contrari, el seu objectiu és posar tants pals a les rodes com puguin per defensar la sacrosanta unidad del imperio español (?).

Per sort hi ha un altra Església ben diferent i, per això, a tall de reflexió general, voldria recordar un article recent del diari Segre, on escrivia que de vegades me’n feia creus de com a alguns els agrada menjar capellans. De com s’aixequen al matí i, apa, un o dos per esmorzar, que la gorja fa baixada. Fins i tot, entre el cinisme i la ignorància, els he escoltat comentar: “Massa pocs en van matar a la guerra. ”Sovint, amb una certa ironia els apunto, que, amb la davallada de vocacions que des de ja fa temps pateix l’Església, ho tindran ben fotut, perquè, el dia que no quedi ni un sol capellà, aquests anticlericals hauran de canviar d’ofici i buscar uns altres caps de turc a qui llençar els seus dards.

Aquests darrers dies, arran de la multitudinària beatificació, ha tornat a l’actualitat el perdó públic que l’Església hauria de demanar per haver donat suport al cop d’estat de Franco. I altra volta els menjacapellans hi han sucat pa. Fa pocs dies, el grup municipal a Tarragona d’ICV-EUiA, ja es va afanyar a registrar una moció en què concretava que “aquestes beatificacions són un acte polític que suposa una humiliació a les víctimes de la repressió franquista”.

És evident que l’Església oficial va donar suport al dictador. Només cal rellegir la carta que l’episcopat espanyol va signar l’any 1937 a favor del règim –per cert, escrita per un català, el cardenal Isidre Gomà–. Però això no ha de condemnar tota l’Església, perquè, aleshores, on situem els cinc cardenals que es van negar a signar-la, com és el cas d’en Vidal i Barraquer? Hem de posar en el mateix sac la Conferència Episcopal Espanyola, que paga perquè 13TV escampi porqueria contra Catalunya, i l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, que ha tornat a demanar perdó pel paper de l’Església durant el franquisme? Tan desmemoriats estan alguns que han oblidat que durant la postguerra i la transició moltes parròquies deixaven els seus locals per a reunions clandestines dels partits polítics i dels sindicats?

L’objectivitat evidencia que hi ha una altra Església que continua demanant perdó i que perdona, ni que ningú no els demani perdó per l’assassinat de capellans, monjos i joves, entre 15 i 35 anys, que pertanyien a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, els fejocistes. Una altra Església allunyada d’ornaments i floritures que cada dia dóna resposta a tota la gent que, quan apunta el sol, ja fa cua a la porta de les parròquies, sense tenir en compte –i permeteu-me que ho digui així– si són moros o són cristians.