Com ja acostumeu a fer, també aquesta vegada em vau enviar un correu. "Pots enviar-nos un article per al periòdic?" He de reconèixer que de vegades he refusat la vostra amable petició de col·laboració. No és que tingui per costum dir que no a un oferiment i menys si es tracta d'escriure. Gairebé sempre la meva resposta és positiva. Xerrades, articles, conferències, participació en llibres, qualsevulla que sigui la proposta, si es tracta de cultura, sempre responc amb entusiasme: "Sí! I tant!"

Però passa que de vegades el llarg llistat de feina se'm menja les hores i llavors, amb més pena que glòria, he de refusar l'oferiment. Em sembla que ja fa uns anys que hi col·laboro, amb vosaltres. Els temes dels meus articles gairebé sempre han estat centrats en un territori: les Garrigues, pel qual sento una veritable passió perquè és, com us diria, harmoniós i, amb la senzillesa de la bellesa, esdevé màgic. Pedres envoltades de molsa, cases que senyoregen vinyes, oliveres mil·lenàries i ametllers florits. Com que ja tinc una edat i he rodat per aquest món, us puc confessar que encara no he trobat un paisatge que hagi arribat a enamorar-me com ho ha aconseguit fer aquest raconet nostre. Però, perdoneu-me, perquè m'estic desviant del que volia parlar-vos.

Bé, doncs quan vaig rebre el vostre correu vau afegir un comentari que em va emocionar. 500? De debò que la vostra publicació ha arribat al número cinc-cents? Tot i que la feina m'empeny i ja no sé pas d'on treure hores al dia o a la nit, us vaig respondre amb un sí entusiasta. Aquesta vegada no podia negar-me a col·laborar amb un article d'opinió. Cinc-cents no és només que sigui un gran número sinó que, si el relacionem amb una publicació, això representa tot un miracle. Un territori petit que ha sabut crear una publicació, potenciar-la, fer-la créixer, mantenir-la i veure com arriba a poder estampar el número 500 a la portada és un motiu d'orgull gens menyspreable.

Els fulls del SomGarrigues són el reflex d'una societat que camina, que va endavant i que mostra la seva musculatura a través de les imatges i de la implicació desinteressada d'un bon grapat de gent que estima aquest territori. I jo us en vull donar les gràcies. Gràcies per ser-hi. Gràcies per deixar-m'hi participar. I, per acabar, enhorabona de tot cor per haver arribat gairebé al cim més alt. Endavant que, com diuen els invencibles, tot està per fer i tot és possible.