El pessimisme sembla que s’hagi apoderat de la nostra societat. Els efectes de la crisi econòmica colpegen milers de famílies sense que se’n vegin encara sortides clares; els escàndols de corrupció política, empresarial i privats sembla que no tenen aturador i per tant la desafecció per la política creix; el fantasma de les guerres, declarades i larvades, el tenim a tocar de casa; les desigualtats i la pobresa augmenten en un món al qual sembla que sobra de tot; el creixement irracional ens aboca a l’esgotament dels recursos del planeta i a un canvi climàtic del qual desconeixem les conseqüències; l’estat del benestar, construït amb esforç durant dècades, s’esvaeix per la imposició de polítiques econòmiques ultraliberals; l’egoisme particular i local s’imposa a la solidaritat entre les persones i els territoris; la violència es presenta com l’única sortida als confictes, en lloc del pacte, la renúncia i el consens...

Davant aquesta situació avui escoltem sovint: “No s’hi pot fer res! Josep Pla explicava que quan el seu pare encara era jove li deia amb orgull: “Tot està per fer!” I quan ja es va fer vell, se li queixava que: “No hi ha res a fer!” En canvi, Miquel Martí i Pol acaba un dels seus poemes més reixits Ara mateix d’aquesta manera: “[...] que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.” Ja sabem que el llenguatge poètic ho aguanta tot i que avui ni tot està per fer ni tot és possible, però val la pena que ens ho creiem i ens sumem a causes per les quals val la pena lluitar, que són moltes, i a utopies que paga la pena perseguir, que encara en queden bastants!

Formular solucions efectives als problemes que patim és difícil. A vegades proposem idees i valors, sense concretar-los, que no ens comprometen a res o carreguem la responsabilitat en els governs o en els organismes internacionals, cosa que tampoc ens compromet a res. Ens sembla que així descarreguem la nostra consciència del pecat d’omissió que significa acceptar les coses tal com són. Però els problemes actuals no només són nostres. L’atur, la pobresa, les desigualtats, la marginació, el desmantellament dels serveis públics com l’educació o la sanitat, la degradació del medi ambient, la baixa qualitat de la democràcia, el desencís i la manca d’esperança en el futur, els efectes de la globalització econòmica, les noves formes de poder al marge de la voluntat popular, etc. són comuns a bona part de la nostra societat. Afrontar-los, doncs, requereix una acció coordinada i d’abast general.

Es fan necessaris àmbits de participació i de debat que superin les organitzacions tradicionals o bé la seva refundació a partir d’una major obertura i flexibilitat. Espais per aprendre i per compartir experiències però també, i sobretot, per enfortir les esperances, per emprendre l’acció i per formular propostes realitzables, començant per aquelles més properes i que afecten de manera quotidiana tota la ciutadania.

I això no és contradictori. A partir d’accions per resoldre problemes concrets és quan es pren consciència dels problemes més generals, complexos i globals. Ara cal articular, doncs, formes diferents de participació, de lluita i noves militàncies per a aquests nous temps. Els reptes que tenim davant són molts, complicats i difícils, però els podem afrontar. La història ens demostra que la humanitat, amb alguns retrocessos puntuals, sempre ha avançat. Joan Sales deia: “Ser pessimista en els moments difícils em sembla poc elegant.” El temps passat no ha estat millor, el futur sí que ho pot ser, si tots ens comprometem a fer-ho possible.

[publicat al núm 377 de SomGarrigues]