A principis de 1990 Catalunya tenia 6 milions d'habitants. En cent anys havíem triplicat la població que a inicis del segle passat era de 2 milions. Aquest increment es va produir, a més de la reducció de la mortalitat infantil i el creixement vegetatiu, per la primera onada de migracions internes dels anys 20 i per la segona, i més important, dels anys 60.

Actualment som 8 milions i aquest augment s'ha produït, no per un creixement vegetatiu, sinó per l'allargament de l'esperança de vida i sobretot per la immigració que ha vingut d'altres països.
Aquesta pujada tan ràpida afecta la planificació urbana i territorial, tensa els serveis i equipaments públics, que els costa complimentar una demanda creixent no prevista, però també impacta en l'habitatge i en l'ocupació, especialment en les zones urbanes i les costaneres, on aquest fenomen es dona amb més intensitat.

El món rural, que també rep una part d'aquesta immigració, per altra banda, totalment necessària per atendre les seves activitats econòmiques i el servei a les persones, ha d'aprofitar aquesta oportunitat, ja que la tensió en els serveis públics i l'habitatge no es dona amb la mateixa força que en les àrees abans esmentades i, per aquesta raó, aquest creixement pot tenir un paper rellevant en el reequilibri territorial del nostre país i en la integració social i cultural d'aquestes persones.
Moltes vegades ens hem queixat de l'envelliment i despoblament que pateixen comarques com la nostra i dels seus efectes negatius en el tancament d'escoles, llars d'infants, farmàcies, fleques, comerços i altres serveis. Els mitjans de comunicació ens ho recorden sovint, com també els esforços de molts ajuntaments petits per captar població que els ajudi a mantenir els equipaments públics amenaçats de tancament i també, en una meritòria tasca de suplència, per facilitar eines i mitjans que mitiguin la manca de subministraments bàsics en molts pobles.

Lògicament, les administracions tenen un paper clau per aconseguir aquest equilibri, però cal també que la societat civil s'hi impliqui utilitzant aquests serveis, participant de les activitats culturals, socials i lúdiques que s'hi desenvolupen i comprant en el comerç local. 

Els poders públics han de facilitar una xarxa de transport i comunicacions que connecti tots els nuclis de població amb les capitals de comarca, els centres de serveis i els d'ocupació. Han de donar més suport als petits municipis per tal que puguin garantir els serveis bàsics. Cal que dissenyin polítiques d'habitatge que tinguin en compte la realitat del món rural, ja que els nostres pobles disposen de molts habitatges buits que necessiten reformes per poder-los oferir en el mercat de lloguer en les millors condicions. També cal agilitar i facilitar la construcció d'habitatge en el sòl edificable que hi ha per posar-los, a preus subvencionats, a disposició dels joves i de les persones nouvingudes per tal que puguin fixar la seva residència en aquests pobles. 

Si ho sabem fer bé, aquest creixement permetrà avançar vers un país més equilibrat, que ajudi també, a rejovenir i mantenir l'espai rural.