La regularització d'immigrants és un procediment que concedeix, amb algunes condicions -estar empadronats, no tenir antecedents penals, habitar al país un temps determinat, etc.-, amb el permís de residència a una part dels estrangers que ja hi vivien irregularment.  Durant quatre dècades, en sis ocasions, s'han regularitzat 1.250.000 persones immigrades. Aquest any el Govern, atenent una iniciativa popular, pretén fer-ho amb unes altres 500.000 que ja fa temps que viuen entre nosaltres. La mesura, totalment necessària, ha de considerar-se des d'una doble vessant: la humanitària i l'econòmica.

És evident que una societat democràtica, que presumeix de respecte pels drets humans i configurada pels valors de justícia social i de solidaritat, no pot marginar milers de persones que han arribat amb greus dificultats al nostre país fugint de les guerres, la pobresa o la fam. Fa 70 o 80 anys fou a l'inrevés i molts conciutadans nostres van emigrar, cercant a fora les oportunitats econòmiques, socials i de realització personal que aquí no trobaven.

La regularització comporta poder treballar legalment i, en general, els immigrants ho fan en ocupacions que els autòctons no volem i cal deixar clar, també, que no genera el dret de ciutadania; per tant, no tenen dret a vot, com de manera malintencionada l'extrema dreta pregona. Aquests mateixos sectors que, per altra banda, diuen professar valors cristians que no practiquen, han llençat tota mena de mentides sobre els efectes que la immigració té en la nostra societat, atribuint-los problemes de seguretat i disfuncions en els serveis públics. La seva pretensió és atiar el temor i l'odi en la ciutadania per imposar les seves idees reaccionàries i ultraconservadores.

Les dades ens demostren una realitat molt diferent. Necessitem la immigració si volem generar l'activitat i la riquesa necessàries per mantenir, tots, el nostre estat del benestar. Els immigrants venen a treballar i a realitzar el seu projecte de vida. No és cert que ho facin atrets per les ajudes. Només cal comprovar que la taxa d'activitat dels immigrants en edat laboral és del 68 % i la dels autòctons només és del 57 %.

Quant a cotitzacions, els estrangers representen un 12 % dels ingressos totals de la Seguretat Social i, en canvi, només representen un 1 % de totes les seves prestacions. És comprensible: són pocs els que cobren la pensió de jubilació; entre aquest col·lectiu hi ha menys baixes laborals i molts desconeixen els mecanismes per aconseguir-les. Per això, cada vegada que hi ha hagut regularitzacions, han augmentat les cotitzacions a la SS i la recaptació per IRPF.

Respecte a l'Ingrés Mínim Vital, de totes les persones que el perceben, només el 17,5 % són estrangeres i la resta, nacionals. Percentatge similar al de la seva presència en la nostra societat, tot i que la població immigrada té uns nivells mitjans de renda molt inferiors.

Certament, l'increment de població forana genera tensions en la prestació dels serveis públics, que han d'adaptar-se a la nova situació, i també existeixen les lògiques dificultats en la seva integració social i cultural, qüestió que requereix temps i un esforç comú que no podem defugir; però en la relació cost-benefici la nostra societat hi surt guanyant. No ens deixem enganyar!