Perdonin que avui els parli d'una vivència personal i que l'acompanyi d'una reflexió. El passat mes d'abril es compliren 50 anys de l'acabament del meu servei militar. Després d'un parell de mesos d'instrucció a Alcalá de Henares em van destinar a la Divisió Cuirassada Brunete XII a El Goloso (Madrid) i concretament a un Grup d'Artilleria que es deia ATP XII. Aquell estiu es produïren tensions i conflictes al Sàhara espanyol i, el mes d'octubre de 1974, el govern va ordenar enviar-hi una part de la divisió cuirassada i del meu grup, entre altres unitats de l'exèrcit, per reforçar les forces militars que hi havia, amb la pretensió d'apaivagar les revoltes internes i repel·lir les externes.  I a mi em va tocar anar-hi. 

Ens van destinar a l'Aaiun, al barri de Hatarrambla, en una antiga caserna de la Policia Territorial i allí vaig passar-hi quasi mig any vivint i patint, en primera persona, les tensions i hostilitats que s'anaven originant en aquella zona, tant per les escaramusses del Marroc, com per les del Front Polisari, que van culminar amb la coneguda Marxa Verda i la cessió vergonyosa, sense consulta a la ciutadania, d'aquell territori al Marroc a les darreries de 1975.

Dos mesos i escaig després de llicenciar-me vaig rebre diverses cartes de companys, que encara guardo, en què m'explicaven un fet dramàtic i trist que havia succeït el dia 24 de juny. La notícia havia estat silenciada pels mitjans de l'època i, per tant, no en tenia coneixement. Un tinent, un sergent i tres artillers, tots coneguts i alguns amics meus, en una missió de reconeixement prop de la frontera amb el Marroc, entre Daora i Tah, van morir a l'instant en explotar-los sota el jeep que els conduïa una mina contra carros en una zona no senyalitzada. Donada l'època i les circumstàncies, no vaig poder acompanyar el dol dels companys i de les famílies afectades i sempre me n'ha quedat un dolorós record.

Aquest 24 de juny, 50 anys després, a la caserna de El Goloso, en honor seu, hi haurà un acte de reconeixement i homenatge. Procuraré no faltar-hi. I no només per afecte i solidaritat amb aquells companys que foren víctimes injustes d'un conflicte que no tenia, ni va tenir, cap sentit, sinó també perquè avui, com ahir i com sempre, hi ha motius per aixecar la veu contra l'horror de les guerres i les seves horribles conseqüències. A Ucraïna, Rússia, Iran, Índia, Pakistan, Sudan, Israel, Palestina, Iemen, Líban i allí on sigui.

La nostra generació havia viscut un llarg període de pau, sense confrontacions armades, en l'entorn més immediat. Ara que el planeta se'ns ha fet petit i que el nostre món és tot el món, ara que coneixem al minut qualsevol conflicte i que els mitjans de comunicació ens mostren la devastació i l'horror que provoquen, cal que ens mostrem radicalment en contra de totes les guerres, les morts, la destrucció i el dolor que provoquen, gairebé sempre en víctimes innocents. Per això recordar aquestes víctimes és un deure cívic, així com ho és manifestar el nostre menyspreu més profund per tots aquells qui les provoquen, o les justifiquen.