En l’anterior columna on ja m’ocupava d’aquest binomi, apostava sense embuts per la identificació, sense menysprear la identitat, és clar. Ho centrava, tal com potser recordaran els lectors, si és que els va interessar, en el cas garriguenc. No discutiré pas que existeix una identitat garriguenca més o menys arrelada i sòlida. Ara bé, reitero que em sembla força més decisiva la presència d’un grup social resident a la comarca amb un projecte de futur prou engrescador per tal d’esdevenir hegemònic i aglutinar la majoria de la ciutadania.

Perquè està molt bé que algú proclami l’orgull de ser garriguenc, però si aquest sentiment no es tradueix en un projecte econòmic i social útil i satisfactori, no deixa de ser una reacció sentimental, legítima però sense conseqüències pràctiques. Com també està molt bé que els garriguencs que no hi resideixen o no s’hi juguen les garrofes opinin sobre el model de comarca, encara que sovint vulguin per a ella allò que allà on viuen, treballen i prosperen s’ha desestimat completament.

Per lògica, si més no teòrica, el sector cridat a bastir un projecte de comarca atractiu hauria de ser el de l’oli. Al meu parer, però, ni ho ha fet ni ho farà, salvant honroses i meritòries excepcions. Per què no ho farà? Doncs per algunes raons fonamentals. La primera, perquè és un sector força descapitalitzat, tant financerament com demogràficament. O plantejant-ho d’una altra manera: quants pagesos joves olivaires amb mentalitat empresarial –és a dir més orientada a la comercialització que no pas a la producció– i amb capacitat d’invertir diners tenim de debò? Jo crec que massa pocs (manca de massa crítica?) i, al damunt, bona part d’ells estan integrats en estructures cooperatives molt conservadores que els limiten.

La segona raó és que es tracta d’un sector fortament dividit, amb tensions centrífugues i que ha pres decisions estratègiques errònies (molt il·lustratives), com la d’ubicar la seu de la denominació d’origen fora de la comarca. La tercera, l’oli és econòmicament irrellevant per als pagesos del triangle Arbeca-Borges-Juneda, que representen més de la meitat de la població, i són els més joves, però depenen bàsicament de la fruita de reg i la ramaderia.

Si no és la gent de l’oli, algú pot pensar que podrien ser altres sectors econòmics els qui podrien assumir aquest paper de lideratge? Jo, la veritat, no els veig per enlloc. Un grup de comerciants de les Borges, per exemple, durant la legislatura 2003-2007, van preferir impulsar una fira de productes gastronòmics sense cap arrelament a reforçar la Fira de l’Oli amb un saló de productes alimentaris de qualitat. L’experiment, no cal dir-ho, va ser un absolut fracàs. I tornant a la pagesia del triangle referit abans, només el fet que una de les cooperatives de les Borges dugui el nom de “Pla d’Urgell” ja revela prioritats i formes de pensar, i ho dic amb tot el respecte per als qui van triar-ne el nom al seu moment. I si de les Borges anem cap a Juneda, hi trobarem altres elements que ens remeten també a l’Urgell com a horitzó identificatiu, encara que sigui parcialment.

Per tant, la pregunta fonamental és qui creu avui de debò en les Garrigues, s’hi juga les garrofes i és capaç d’impulsar un projecte que aglutini i generi elements d’identificació potents? Al meu parer només un petit nucli amb epicentre a la capital –i acompanyat d’algun servei educatiu– aguanta el timó fermament i propaga iniciatives aglutinadores de debò. No voldria pas menystenir ningú, però crec que avui són el SomGarrigues, la Fira de l’Oli, l’Ateneu Popular Garriguenc i els centres d’ensenyament secundari de les Borges, per aquest ordre, els quatre pilars d’aquest projecte.

El problema és que aquests quatre pilars presenten febleses importants que dificulten que puguin neutralitzar eficaçment les amenaces que planen sobre el projecte que amb tant de braó impulsen. La primera feblesa és que cap sector econòmic destacable els dóna suport incondicionalment i unànimement. La segona és que el partit dominant a la comarca, quan no ha pogut controlar-los, n’ha desconfiat o els ha ofert un suport ambivalent –per dir-ho suament– . La tercera és que pel que fa específicament als centres escolars, només congreguen alumnes d’una part de la demarcació. I la quarta és que el grup humà implicat de debò és relativament petit i potser fràgil.

A favor tenen que no existeix un projecte de comarca alternatiu, creïble i vigorós. Ben diferent seria, per exemple, si a les Garrigues altes o a les Històriques existís alguna població de 3.000-4.000 habitants i amb una mitjana d’edat prou jove per competir-hi. Tampoc ha emergit –ni sembla que pugui emergir – cap sector econòmic organitzat (una classe social dominant en termes marxistes) que pugui impugnar allò que fan els pilars esmentats.

Malgrat, doncs, les tendències dissolvents que hi pugui haver a la nostra comarca o els sentiments d’identitat romàntics però infructuosos que hi abunden, un petit grup de garriguencs sense connexió directa amb el poder econòmic i institucional sap on va, malda per anar-hi i no para d’avançar. El futur ja dirà si amb això n’hi haurà prou per tal de configurar una identitat garriguenca que ofereixi tot allò que les comunitats humanes necessiten per prosperar sobre un territori concret.

[article publicat al núm 378 de SomGarrigues]