Server. Sorbus domestica L.  Sinònim: Servera. El fruit: Serva. Comparança: Eixut com una serva, es diu d'un home de poques paraules, poc tractable.
Cels Gomis i Mestre. Botànica popular catalana: Dites i tradicions populars referents a les plantes. 1891

La servera ocupa un lloc preeminent en el discurs que guia la visita a les Basselles. Marca un punt d'inflexió i tot sovint desencadena el moment catàrtic del recorregut. És aquí on relliguem el sentit de la nostra proposta didàctica, tot divulgant i aprenent les mil i una meravelles d'aquesta espècie del gènere sorbus, al voltant d'uns joves exemplars que enguany han fruitat per primera vegada, després de sis tardors arrelats al sòl del jardí etnobotànic de la Vall de la Coma.

En la cita que encapçala la present aproximació, la comparança recollida per Cels Gomis fa referència a l'astringència extrema que les serves presenten abans de madurar. Tal com ens explica Font i Quer, "son asperísimas, hasta tal punto que no se pueden comer sino modorras, es decir, cuando después de cogidas y guardadas sobre un lecho de paja, pierden su color encarnado que participa de amarillo y se vuelven parduscas o de color castaño. Entonces tienen un sabor ligeramente ácido, lo que les da cierta gracia". En dues ocasions, arribats a aquest punt de l'itinerari etnobotànic, en deturar-nos sota l'ombra de la servera, un dels nostres hostes ens ha transmès la següent creença popular: 
"Diuen que les serves verdes són tan dolentes al paladar, tan eixutes i aspres, que donat el cas que te n'arribessis a menjar set, si ets un home te transformaries en dona i si ets una dona te transformaries en home! Ara bé, no se sap del cert si això és veritat, no s'ha pogut comprovar, perquè ningú ha arribat mai a menjar-se'n set!".

D'altra banda, resulta innegable que les serves en el seu punt òptim, és a dir, sobremadurades entre la palla o al graner, com també es feia amb les nyespres (Mespilus germanica), constitueixen un menjar exquisit. Un fruit en flagrant desús que, malgrat tot, ha deixat un pòsit històric i cultural que l'etnobotànica pot treure a la palestra, tot estirant dels fils del seu gloriós passat. La seva astringència és deguda a l'alta concentració de tanins, als quals hem de sumar la gens menyspreable presència de pectina, conformant així un remei efectiu en el combat de desordres intestinals com la diarrea, la disenteria o les nàusees. La progressiva maduració dels fruits a través del procés de fermentació possibilita l'aparició de diferents components com el sucre invertit (combinació de glucosa i fructosa present a la mel, la melmelada i els gelats), l'àcid màlic, l'alcohol i l'etanol, que li confereixen unes característiques molt especials i singulars. Les serves s'han consumit fresques, seques i en conserva, s'han emprat en l'elaboració de sidra, vinagre i per aromatitzar vins. En seguirem parlant, no ho dubteu.