Opinió
Miquel Àngel Estradé

Miquel Àngel Estradé

Els qui volen fracturar, acusen de dividir

Els unionistes i els espanyolistes totalitaris insisteixen que Catalunya és avui una societat dividida per culpa de l'independentisme. D'entrada, Catalunya no està avui pas més dividida que els EUA de Trump o la Gran Bretanya del Brexit, dues societats amb un gran currículum democràtic i un sistema de contrapoders (premsa lliure i plural, separació de poders i ús dels referèndums) que ja voldríem que tingués la demodura espanyola. D'altra banda, si bé la constitució d'una república divideix electoralment els catalans, només és perquè els partidaris del Regne d'Espanya no han permès mai que els grans consensos del catalanisme (compartits fins fa poc per 2/3 dels votants pel cap baix) gaudeixin d'una traducció institucional i jurídica. Aquests consensos eren: 1 Catalunya és una nació (per tant és un subjecte polític); 2 El català és la seva llengua pròpia i la mateixa dels PC i ha de ser vehicular a l'ensenyament i preferent a l'administració (sense detriment de la cooficialitat del castellà); 3 Catalunya ha de tenir sobirania fiscal per tal que el seu autogovern no tingui els peus de fang; 4 Catalunya té dret a manifestar a les urnes quin futur vol (incloent-hi una república sobirana); 5 El franquisme va ser un règim criminal que a més de perseguir els republicans volia anorrear la cultura i la llengua catalanes i requereix rescabalar sense recança les víctimes.

Aquests cinc grans consensos bàsics mai no han estat acceptats per l'Estat. Per això, l'Estatut del 30 de setembre del 2005, aprovat pel 90% del Parlament, avalat jurídicament pel Consell Consultiu i per tots els sindicats i les patronals catalanes, només sortir de Catalunya ja va ser mutilat a les Corts espanyoles. De fet, els mateixos socialistes van ser incapaços de defensar a Madrid allò que havien votat a Catalunya. Més tard, un TC instrumentalitzat pel PP el va acabar de rematar.

Davant d'això, s'ha de recordar que el catalanisme ha esdevingut ja majoritàriament republicà i independentista, perquè si allò que concitava consens i gaudia d'una majoria aclaparadora no és possible obtenir-ho mitjançant una reforma constitucional, només resta assolir-ho amb un estat propi en forma de república.

Els partits unionistes com el PSC/PSOE i els espanyolistes totalitaris com el PP i Ciudadanos, que llavors i ara es neguen obstinadament a reconèixer legalment aquells consensos, pretenen fracturar la societat catalana. Perquè allò que fractura (per tant trenca) no és pas votar, sinó que allò que vol la gran majoria no es pugui votar. El seu projecte de fractura, doncs, no solament s'oposa a la independència sinó als consensos tradicionals del catalanisme que havia estat hegemònic. En conseqüència, només la república catalana pot garantir, a més de la plena sobirania, que els fonaments ideològics i polítics del catalanisme que havien compartit 2/3 dels catalans (perquè ara la majoria ja volen més) siguin reconeguts definitivament i no calgui seguir reclamant-los estèrilment durant anys i panys. Per tant, l'unionisme i l'espanyolisme, amb l'excusa que la independència divideix i encara provoca vertigen en alguns, amaguen que el seu autonomisme regionalista és l'expressió del desig d'una minoria d'imposar per la força allò que mai no han volgut la gran majoria de catalans.