De vegades has d'escoltar com certes persones recriminen als dirigents polítics o als qui creen opinió que no es posin d'acord i mantinguin posicions confrontades sobre un qüestió determinada. És a dir, voldrien eliminar el debat públic en benefici de la unanimitat com a garantia de progrés, obviant que existeixen models de desenvolupament i projectes de futur diferents i amb valors oposats, que cal contrastar.
Aquesta introducció ve a tomb, un cop més, de les opinions divergents que hi ha a la nostra comarca sobre l'N-240. Tot i que cansa haver d'insistir en obvietats, crec que cal tornar a plantejar el debat en termes de racionalitat social, econòmica i ambiental.
Anem a pams, doncs. D'una banda tenim en un corredor estret de pocs quilòmetres d'amplada (entre cinc i deu) dues vies quasi paral·leles: l'AP-2 i l'N-240. L'autopista AP-2 en el tram Soses-Montblanc està infrautilitzada (el 85% de la seva capacitat desaprofitada). En canvi, l'N-240 canalitza un trànsit superior a la seva capacitat òptima des d'uns criteris de fluïdesa i seguretat. En el cas del trànsit de camions, més de 4/5 parts són de llarg recorregut (van de Lleida capital a la costa, com a mínim). I en el cas dels vehicles lleugers, més d'1/3 també són de llarg recorregut.
Davant d'aquesta realitat, hi ha qui propugna desdoblar l'N-240 i alhora bonificar els peatges. Ho propugna sense saber en quines condicions de fluïdesa i seguretat quedaria el trànsit restant de l'N-240, un cop desviats la majoria de camions i una part dels automòbils. Ho propugna sense valorar el cost mediambiental del desdoblament, el cost econòmic i la rendibilitat social que pot comportar mantenir dues vies d'alta ocupació paral·leles, que o una o l'altra (o potser totes dues) presentaran una infrautilització, perquè entre ambdues sumades hi circularà menys d'un terç dels vehicles potencials.
Aquests plantejaments formen part de la vella economia del malbaratament de recursos i la promiscuïtat inconfessable entre partits i constructores basada a fer com més obra pública millor, destinar bona part del dèficit públic crònic a infraestructures, menystenir els costos ambientals i obviar la rendibilitat social.
Jo segueixo defensant (i per sort no sóc sol) que el més sensat, ara que sembla que la Generalitat està disposada a desviar els camions cap a l'A-2 en un tram de l'N-240 i l'Estat a bonificar peatges, seria: 1) bonificar al 100% els peatges entre Soses i Montblanc de l'A-2 per als camions de llarg recorregut, per tal de poder desviar-los-hi obligatòriament; 2) desviar-hi també, quan venci la concessió sobre l'A-2 dintre de tres anys, el trànsit dels cotxes que van del Segrià cap a la costa i a l'inrevés; 3) realitzar un estudi de mobilitat seriós sobre el trànsit restant un cop entrin en vigor els desviaments, per determinar què cal fer (si és necessari el desdoblament o no) perquè l'N-240 esdevingui una via prou fluïda i segura; 4) seguir exigint la construcció de les rotondes (de Juneda i altres) i dels enllaços necessaris per tal que l'N-240 esdevingui la carretera vertebradora del nostre territori que ens mereixem.
Pel que es veu, apostar per una ordenació de les comunicacions i de les infraestructures amb criteris de racionalitat no interessa als partidaris de la vella economia. Són els qui practiquen una forma de fer, prou coneguda entre nosaltres, basada en el principi nefast de: fotem-li a l'ample i algú altre ja enterrarà el darrer.
