Les Garrigues no para de despoblar-se i de descapitalitzar-se demogràficament, ja que no només perdem població en termes quantitatius sinó que també en perdem en termes qualitatius, perquè cada cop tenim percentualment menys joves actius i més ciutadans dependents.

Si volem saber per què està passant aquest fenomen la millor manera és recular vint anys enrere (i fins i tot més enllà) i observar les dinàmiques econòmiques, socials i demogràfiques d'aleshores. I si volem saber què passarà d'aquí vint anys, hem d'analitzar les dinàmiques actuals en els àmbits esmentats i podrem determinar-ho amb poc marge d'error. És a dir, en el passat relativament recent podem trobar les explicacions del present, alhora que allò que està succeint ara determinarà l'evolució dels propers vint anys. Els cicles demogràfics, doncs, són de llarga evolució i difícilment poden modificar-se amb actuacions conjunturals i puntuals, perquè requereixen actuacions perllongades en el temps.

Recalco tot això, que per alguns pot semblar obvi si s'analitza superficialment, perquè la piràmide de població actual ens indica perfectament què passarà d'aquí vint anys, si més no. I què passarà? Doncs per una banda, la desena de pobles més petits (els que voregen els cent habitants) encara s'encongiran i envelliran més, fins a minvar dramàticament. Els compresos entre cinc-cents i mil habitants poden perdre entre una cinquena i una quarta part de la població i també seguiran envellint-se. I els grans, els superiors a dos mil habitants, mantindran més o menys estable la població (en part perquè xuclaran habitants dels més petits) tot i que també s'envelliran. Sóc una mica fatalista? Potser sí, tot i que el fet de constatar que els cicles demogràfics són de llarg recorregut no ens ha de fer pas resignats ni pessimistes, però sí que ens ha d'obligar a tocar de peus a terra, a prevenir escenaris de futur més que probables i a buscar solucions per aconseguir una revifada, encara que sigui a mitjà termini.

Alhora que ens hem de preparar, doncs, per si seguim perdent població i joves, fet probable, hem de buscar estratègies per aturar primer la sagnia i més tard intentar remuntar. És a dir, mentre teixim una xarxa potent d'equipaments i serveis socials i assistencials per a tanta gent gran com tindrem, hem de decidir què fem per tal que d'aquí a vint anys l'actual esllanguiment demogràfic ja s'hagi revertit i puguem parlar d'un cicle de creixement i de rejoveniment.

Comptem amb elements esperançadors, com els nous regs del Segarra-Garrigues. Si bé els propers anys encara seguirem perdent pagesos en termes absoluts i relatius, tard o d'hora tocarem terra i podrem estabilitzar aquest sector i preveure'n potser un increment. Amb l'avantatge que els qui restin gaudiran d'explotacions més extenses i competitives.

En canvi, urgeix capgirar absolutament les polítiques d'industrialització. Com pot ser que a les Borges, mentre les capitals de comarca veïnes experimenten un reviscolament industrial notori, no disposem de sòl industrial ni de cap projecte d'inversió en curs? Després del disbarat monumental que va significar l'adjudicació poc transparent i fallida del polígon de Vaca-Roja a un consorci empresarial que no oferia cap garantia, ningú ha estat capaç de corregir-ho. Com ningú no ha sabut traure profit del viver d'empreses i del de noves tecnologies, avui absolutament postergats.

O comencem a planificar i a actuar pensant en el 2030 i el 2040 o llavors, a més d'haver empitjorat, serem a l'inici d'un nou cicle d'encongiment poblacional que ens abocarà a recular demogràficament i econòmicament vint anys més.