-Fa uns quinze anys, uns homes van voler prendre el control del negoci d'importació d'oli al meu pare. Van intentar matar-lo i gairebé ho van aconseguir. En Luca Brasi els va perseguir. Es veu que en va matar sis en dues setmanes i així va ser com es va acabar la famosa guerra de l'oli -va dir-li, i llavors va somriure com si acabes d'explicar un acudit.
La Kay es va esgarrifar.
-¿Vols dir que al teu pare li va disparar una banda de gàngsters?
-D'això ja fa quinze anys -va contestar en Michael-. Des de llavors ha regnat la pau.
Mario Puzo. El padrí. Edicions 62, pàg. 39 (Barcelona, 2001)

L'octubre de l'any 1963, en rigorós prime-time, els televidents nord-americans van seguir massivament, atònits i en directe, les confidències de Joe Michael Valachi, més conegut als baixos fons de New York com Joe Cargo. Valachi testificà davant d'un Subcomitè Permanent d'Investigacions, del Comitè de Seguretat Interior i Afers Governamentals, dirigit pel John Little McClellan, senador de l'estat d'Arkansas per al Partit Demòcrata. El cru testimoniatge d'aquest soldato de la família Genovese, popularment anomenat Valachi hearings, va posar els EUA davant del mirall. Qui més qui menys, tothom va entendre la veritat. La màfia constitueix un Estat dins de l'Estat i resulta impossible d'anihilar-la. Tal com explica Lluís-Anton Baulenas al pròleg de l'excel·lent traducció de Núria Panadès, de cop i volta, el ciutadà pren consciencia que "es trobava indefens davant la magnitud de la corrupció: alcaldes, policies, jutges, regidors, senadors, fiscals generals...", per preguntar-se a continuació: "¿com no havia de trobar-se indefens, el ciutadà, si les lleis anticorrupció havien de ser aplicades per persones corruptes?". El veritable mal rau en el fet que "és l'Estat en el seu conjunt el que es mostra corcat".

Amb les confessions de Valachi, aquell esbirro que semblava tret d'una pel·lícula de Hollywood, els nord-americans es van familiaritzar per primera vegada amb el terme cosa nostra, tot assimilant l'envergadura d'aquest fenomen endèmic. Malgrat que no fou el primer pentiti -hi havia hagut d'altres informants i el programa de protecció de testimonis ja feia dies que rutllava -, la difusió televisiva va tenir unes conseqüències devastadores i profundes, com és normal, transformant-se en un cas mediàtic sense precedents. Era la primera vegada que el trencament de l'omertà, el codi tradicional d'honor sicilià basat en una forma extrema de lleialtat i solidaritat, esquitxava la societat americana d'aquella manera. Un any més tard, el Departament de Justícia exhortà Valachi a redactar la seva vida personal, relatant en primera persona una carrera criminal de més de trenta anys, sota un títol ben explícit: The Real Thing. Aquest manuscrit de cent vuitanta pàgines fou posat a disposició pública i el periodista Peter Maas autoritzat a entrevistar Valachi a la seva cel·la. The Valachi Papers, l'obra de Maas, fou publicada l'any 1968, un any abans que la novel·la de Mario Puzo. Així, els lectors interessats podrien triar entre la ficció i la no ficció, d'una mateixa realitat impepinable amb la qual convivien. Ara bé, periodistes, escriptors i cineastes no foren els únics que s'interessaren per tot aquest afer, sortosament.

L'any 1969, el mateix any que apareix publicat The Godfather, també surt a la llum Stratagems and Spoils, clàssic prematur escrit per Frederick George Bailey, antropòleg social molt pròxim a Max Gluckman. Ja a la introducció, Bailey comença exposant que el detonant d'aquest acurat estudi d'antropologia política foren les revelacions televisives de Valachi. L'estructura jeràrquica i estricte de la cosa nostra, la seva ètica masclista i patriarcal, els seus codis d'honor, així com les successions violentes d'un capo per un altre, tot plegat constituïa unes "regles de joc" que, de seguida, van fer-li pensar en les investigacions del seu col·lega noruec Fredrik Barth, que l'any 1959 havia publicat Political leadership among the Swat Pathans, després de realitzar treball de camp al nord del Pakistan. Les paraules de Bailey són ben eloqüents: "The people of Swat and the criminals of the American cosa nostra arranged their violent successions in broadly the same fashion. [...] So what? [...] The behaviour of murderous ruffians, whether they belong in the backward mountain vastnesses of Asia or in the barbarous enclaves that remain in our civilized societies of the west, may be of use to the world of entertainment, but it has nothing to do with the world of science and learning".

No em costa gaire tancar el ulls, imaginar-me un Don, triscant per les carreteres garriguenques de primera meitat de segle XX, de cooperativa en cooperativa, explicant-se... io invece vengo da New York, dell'America! ...anch'io sono nato a un piccolo paese nella Sicilia, vicino a Corleone! ...il paesino di Vito, che tu sai!