resiliència. f
1 TECNOL Resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid.
2 ECOL Capacitat d'un ecosistema de retornar a la mateixa composició específica i a l'estat normal en ésser afectat per pertorbacions o interferències.
3 PSIC Capacitat d'un individu -o una societat- per a afrontar amb èxit una situació de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses.
diccionari.cat
Seguint sempre la clarivident anàlisi de Marta Farré i Ribes a Col·leccionistes dels oblits (2016), convé tenir ben present que el procés de patrimonialització no és quelcom neutre ni unidireccional, ben al contrari. Farré, a través del bo i millor de l'antropologia i la sociologia (nacional i internacional), ens mostra l'enorme complexitat i transcendència sociopolítica d'un fenomen que ens ha d'interpel·lar a tots plegats, en tant que garriguencs. L'autora ens explica que el patrimoni, donada la seva eficàcia simbòlica (Prats, 1997), constitueix una "potent eina política". Aquest fet innegable ens condueix a una asserció d'explícites ressonàncies orwellianes:
"Controlar i seleccionar els símbols que identifiquen una societat implica tenir poder sobre la construcció del passat i, per tant, sobre la del futur. En la lluita que fan els poders hegemònics per imposar un ordre simbòlic, el patrimoni, com una valuosa eina de control social, no els ha passat inadvertit" (Farré, 2012: 51).
Estat, mercat i ciència, "que han marginat i han instrumentalitzat les classes populars i, també, les dones", tenen un paper preponderant en la "legitimació i el reconeixement" a l'hora de definir i configurar el patrimoni. Ara bé, enfront aquesta utilització de la patrimonialització en l'engranatge que perpetua i reprodueix l'ordre social establert -tot obeint la lògica d'imposició i homogeneïtzació derivada del procés de globalització-, existeix una concepció que segueix una lògica de resistència, de localització. Són molts el autors que es mostren partidaris de "fer visible la diversitat cultural que sorgeix com a resposta a la imposició del pensament únic", donant màxim valor a la "producció de localitat" (Appadurai, 2001). Les alternatives als discursos dominants "no poden emergir d'un altre lloc que no sigui el de la pràctica i l'acció local". Els grups humans mai no encaixen de manera passiva ni acrítica "les prescripcions de les polítiques ni del mercat", ben al contrari:
"Les societats tenen la seua capacitat de resposta col·lectiva -o capacitat de «resiliència» (Escalera; Ruiz, 2011)- i, a part de sotmetre's, poden sobreposar-se a les situacions de crisi recomponent-se creativament i aconseguint mantenir les característiques bàsiques que defineixen la seua especificitat" (Farré, 2012: 48).
