Opinió
Anton Bundó

Anton Bundó

La desobediència civil és un deure moral

"La desobediència civil pot ser concebuda com
un mètode legítim de discrepància davant l'Estat,
l'admissió de la qual no pot ser qüestionada
en un estat democràtic" (Sentència T. Suprem 2009)

Senyors magistrats, a l'hora de dictar sentència sobre els presoners polítics, us recordareu de la doctrina que ses senyories varen tenir per bona i justa fa deu anys?

Les sentències dels tribunals de justícia s'han de respectar, però són recurribles. A més, són fruit d'un discerniment; recordem les balances que són la imatge de l'equitat: un judici entre allò que hi ha escrit a les lleis i els fets (no les ficcions).

La desobediència civil és la força dels qui escolten la pròpia consciència. Comporta fermesa per mantenir-se pacíficament actius en la defensa del que creiem just, pensant en el bé de la comunitat.

Recordo sovint Lluís M. Xirinacs, home de conviccions profundes, conseqüent, lluitador insubornable. En diferents moments de la seva vida va expressar la seva lluita mantenint-se dret dies i dies. Fou condemnat a presó diverses vegades; quan ho cregué necessari va exercir la seva desobediència amb vagues de fam.

DESPRÉS D'UNES ELECCIONS

Generalment ens referim als resultats d'unes eleccions amb un vocabulari ple de termes de bèl·lics. Tal partit ha derrotat tal altre; el polític N ha clavat un mastegot a tal; victòria de la candidatura X; etc.

Si la pèrdua o l'augment de vots és a les mans dels votants, és més encertat mesurar els resultats pensant que són els electors els qui han de sortir victoriosos (beneficiats) de tota mena d'eleccions.

Després li toca a la ciutadania preguntar-se si el resultat de les urnes ha comportat un guany o un retrocés. Qui ha de sortir guanyador d'unes eleccions és el poble.