M’agrada molt la boira, la broma i la boirina, sobretot en pintura. Aquest fenomen meteorològic traspua una estètica hipnòtica, seductora i misteriosa, que fa les delícies de molts. Miguel de Unamuno, autor, precisament, d'una novel·la titulada Niebla -publicada l'any 1914-, assegurava que als catalans ens ofega l'estètica. Aquesta cèlebre sentència, amb aires de proclama perdonavides, fou rebatuda per Joan Maragall en el marc de la seva famosa relació epistolar. "A nosotros, según Vds., nos ahoga la estética; a Vds. les consume la lógica, según nosotros".

En tot cas, independentment que aquesta afirmació categòrica resulti certa o no, la fascinació estètica pels paisatges embromats no és, lògicament, exclusiva de ponentins o catalans. Gairebé tothom és capaç -poc o molt- de quedar-se abstret, embadalit, amb la mirada perduda, tot contemplant un estampa emboirada, tal com ho fa el personatge d'El Caminant sobre el mar de boira, obra executada l'any 1818 pel gran paisatgista romàtic alemany Caspar David Friedrich (1774-1840). Com ell, alguns dels més grans pintors de la història de l'art -tots bons coneixedors d'allò que conté la capacitat de commoure l'ànima- han realitzat obres en què la boira juga un lloc destacat o, directament, un protagonisme absolut. Aquesta primacia arriba al paroxisme en alguns quadres del pintor francès Claude Monet (1840-1926), màxim representant de l'impressionisme. Per començar, seva és l'obra que dona nom al moviment pictòric: Impressió: sol naixent. En aquest quadre icònic, realitzat au plein air l'any 1872, Monet va plasmar la sortida del sol al port de Le Havre, amb unes barques i uns vaixells que només s'intueixen a causa de la mixtura entre la boira marítima i el fum de les indústries. Trenta anys després, Monet segueix mostrant el mateix interès per l'efecte lumínic produït durant les estampes emboirades, tal com queda clar a la sèrie Parlaments de Londres, composta per 19 obres diferents, realitzades totes des de la mateixa perspectiva, entre 1899 i 1901.

Ara bé, per fer honor a la veritat, si parlem de David Friedrich i de Monet, hauríem també d'esmentar el paper que en tot plegat hi juga Joseph Mallord William Turner (1775-1851). Per època, aquest singularíssim paisatgista anglès hauria d'ésser romàntic. Però a causa de la seva mentalitat visionària, la seva manera d'entendre la pintura esdevé totalment revolucionària. Per tot això, Turner és considerat un impressionista avant la lettre. Un veritable precursor, com n'hi ha pocs. Un d'aquells personatges que s'anticipa al seu temps, transitant per paradigmes encara no iniciats. Un veritable mestre de la llum. Qualsevol de les seves obres, de factura inconfusible, constitueix un clar exemple del que acabem d'exposar.

Friedrich, Monet, Turner! Sempre m'han agradat molt!