e forma recurrent -per no dir gairebé sempre- l'actualitat s'imposa irrefrenablement en aquesta secció, avesada a oscil·lar entre l'etnografia i la botànica. Sempre que sigui estrictament necessari, prou que ho saben els nostres lectors habituals, ens embosquem també allí on calgui, per tal d'abordar qüestions relatives a un territori que sentim com a propi, en tant que hem après com se l'ha d'estimar, en tot moment, de la mà d'il·lustres erudits locals. Un territori -conformat per la comarca administrativa i encontorns- que precisament es caracteritza per haver presentat un intens procés d'antropització, perllongat i sostingut en el temps, conformant el que coneixem com a paisatge construït, humanitzat. Això és, el paisatge entès com una creació sociocultural, resultat d'un llarg procés d'intervenció humana, que va transformar un entorn natural, hostil i feréstec en un espai viscut, acollidor i domesticat.

Tal com expliquen des de l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC), en total consonància amb el que acabem d'exposar, "els paisatges constitueixen expressions culturals, territoris culturitzats, viscuts i conceptualitzats, producte de les activitats humanes al llarg del temps i, per tant, són l'expressió de les societats i dels processos històrics que els han configurat". Les línies de recerca de l'ICAC, relatives a arqueologia del paisatge, poblament i territori, pretenen "estudiar els paisatges culturals en totes les seves dimensions: mediambiental i social o humana. La dimensió social i humana del paisatge comprèn, a més, esferes diverses: els assentaments i les dinàmiques de poblament, els espais agraris i la seva estructuració i la conceptualització dels espais com a entorns simbòlics".
En aquest sentit, se segueix que la recerca en arqueologia del paisatge ha d'ésser "pluridisciplinària i diacrònica". Pluridisciplinària; donada "la problemàtica de la dialèctica medi natural - medi humà, és a dir, la matriu mediambiental de l'acció humana i la incidència de l'acció antròpica en l'evolució dels paisatges". Diacrònica; en tant que el paisatge mateix constitueix una "realitat dinàmica en transformació", condició que determina la total necessitat i conveniència d'un "plantejament diacrònic, de llarg termini". En aquest sentit, conclou l'ICAC, "en els programes i projectes de recerca hi poden intervenir especialistes de totes les disciplines interessades en l'espai rural".

Aquesta darrera cita textual m'ha fet venir a la memòria la XII Trobada d'Estudiosos de les Garrigues, celebrada als Torms. Allí vam reunir-nos el passat dissabte 26 d'octubre interessats tots per l'espai rural i les seves múltiples dimensions, socis del Centre d'Estudis i públic assistent, membres de la nova junta i de la vella, ponents i autoritats, amics i familiars. Tots apassionats per la comarca, àvids de poder conèixer un xic més les diferents interaccions entre un territori i la gent que l'ha trepitjat, el trepitja i el trepitjarà. Les múltiples ponències van transportar-nos a diferents moments i llocs de la història d'aquest tros de terra; des del llegat dels pintors de les serres fins a l'exili republicà, el seu retorn i més enllà.

Només resta lamentar algunes absències sonades, com les de Fèlix Martín, Josep Preixens o Mateu Esquerda. Els esperem amb candeletes a la propera!