Tal com hem dit, explicat i repetit mil i una vegades -i sense que les seremenyes se mos enfadon- la servera (Sorbus domestica L.) constitueix, sens dubte i per mèrits propis, l'arbre totèmic del Jardí Etnobotànic de les Basselles! Si més no, pel que fa als fruiters!
Aviat farà dos anys, des d'aquestes mateixes pàgines, vàrem dedicar-hi un parell d'aproximacions, advertint ja en el seu moment que encara quedaven moltes branques per resseguir. El dia 20 d'octubre de 2017, tan sols dinou dies després d'aquella jornada electoral ensangonada -i després judicialitzada- sota l'evocador títol d'À la recherche du temps perdu, vàrem presentar un text a mig camí entre l'afecte i la divulgació. Quinze dies després, el dia 3 de novembre, va aparèixer Amb temps i palla maduren les nyespres... com les serves! En aquesta segona aproximació -sense abandonar la tendresa- vàrem referenciar explícitament les aportacions dels pioners de l'etnobotànica catalana; Cels Gomis i Mestre primer; Pius Font i Quer després.

Hom podria pensar -equivocadament- que aquests insignes autors, tots dos destacats homes de ciència, forneixen una exhaustiva i minuciosa contribució al coneixament etnobotànic de la servera. Però no és així, en absolut. Gomis, enginyer i etnògraf de marcada tendència àcrata, laïcista i llibertària, en la seva deliciosa obra Botànica popular catalana: Dites i tradicions populars referents a les plantes (1891) recull poc més que una comparança: 
"Com una serva, es diu d'un home de poques paraules, poc tractable".

Pel que fa a Las plantas medicinales. El Dioscórides renovado (1961), l'obra divulgativa de Font i Quer -el gran botànic, químic i farmacèutic que en un país normal no hauria de menester cap mena de presentació-, sorprèn que ni tan sols trobem una entrada dedicada íntegrament a la servera. Hem de dirigir-nos a l'article de la moixera de guilla o server de caçadors (Sorbus aucuparia L.), per llegir aquesta petita observació:
"El fruto del serval común [...], las serbas, son asperísimas, hasta tal punto que no se pueden comer sino modorras, es decir, cuando después de cogidas y guardadas sobre un lecho de paja, pierden su color encarnado que participa de amarillo y se vuelven parduscas o de color castaño. Entonces tienen un sabor ligeramente ácido, lo que les da cierta gracia".

Hom pot esgrimir -encertadament- que la present aproximació està mancada de gra... que tot és palla! Així ho fem deliberadament, per tal de bastir un jaç, sobre el qual escamparem les serves fins que sobremaduron!