La mica de ranura oberta de la persiana ja deixa passar un bri d'entrellum. És de dia i la nena encara no s'ha despertat. És el moment del dia que puc dedicar només a mi. L'aprofito per a estudiar oposicions... Han mogut la convocatòria al setembre i tinc uns dies més...

Tanmateix, no passa gaire estona fins que sento passes descalces per les escales al mateix temps que cops de mà a la paret per a ajudar a conservar l'equilibri. Una rialla i una rabosa de peluix a les mans: "Papa, que llegim lo conte?" El conte, de fet, són les fitxes de l'escoleta de l'any passat. Ens parem a cada color: "Blau, blau, blau, és el vestit que porto..."

"Què vols per a esmorzar?" "Llet i pastes." No sé per què pregunto. Passem el matí dibuixant fins que s'atansa l'hora de dinar, i necessitem una mica de verdura. L'anem a comprar a la verdureria de baix. Sempre hi ha cua, al carrer, separats dos metres l'un de l'altre. A la noia que despatxa li fa gràcia veure una nena a la botiga. Ella també en té una un any o dos més gran.

Comencem tots dos a fer el dinar, però ella se'n cansa de seguida i se'n va. Al principi reclamava, però ara ja accepta que algú o altre ha de cuinar per a poder menjar. Dinem i descansem una estona. A la tarda m'agafen el relleu i puc dedicar-la als alumnes. Tot i així, ella sempre acaba apareixent un moment o altre, i després d'escalar cames i genolls aconsegueix situar-se damunt de la falda. "Què fas?", pregunta. Tiro la pantalla del portàtil enrere perquè els col·legues de videoconferència només vegin el meu cap. "Veus tots aquestos d'aquí? Són companys de feina."

Més tard continuem: "I per sopar, què vols?" "Sopa!" Tampoc sé per què ho pregunto. "Vine a mirar la tele, papa", em diu mentre acabo d'endreçar la cuina. Si no ha fet migdiada, amb una mica de sort s'adormirà al sofà, tindré una altra estona per a mi i potser l'endemà no em preguntaré quin dia som quan em torni a despertar el bri d'entrellum.