Pensem-hi un moment: a mesura que ens fem grans, poblem la nostra llar d'objectes que ajuden a saber qui som, que ens identifiquen. Fotografies, llibres, presents, postals, dibuixos i tot tipus d'andròmines amb què hem establert un vincle que ens fa sentir bé i que ens recorden diferents moments de la nostra vida. Poc se'ns acudiria desprendre'ns de tot aquest conjunt, ja que seria com si ens prenguessin una part del cos o ens esborressin la ment. Ho conservarem perquè, en el fons, no som només aquest embalum d'ossos, fibres i fluids. Som també tot allò que hem viscut i que queda reflectit en allò que conservem i que ens atorga una identitat.

Ara apliquem tot això al cas d'una col·lectivitat com pot ser la comarca de les Garrigues. Què és allò que permet identificar-nos? Moltes coses, respondríem. I certament així és. Però res no seria aquesta riquesa si no restés fixada d'alguna forma en elements documentals, siguin objectes, fotografies, llibres o qualssevol altres i si no fóssim capaços de conservar-los.

Rumio sobre tot això després de saber que un dels nostres homenots, Joan Bellmunt, ha fet donació de part del seu ingent llegat a l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI) després d'una primera esporga que havia fet anys enrere. Per una banda, entenc que el fons documental del savi de Puiggròs va molt més enllà de les Garrigues i és lògic que sigui l'IEI l'entitat que els custodiï. Afortunadament, aquesta institució vetllarà per conservar-los i posar-los a disposició de tot aquell qui els vulgui consultar. Però per una altra banda, sento que fem tard amb el tan desitjat arxiu comarcal, que veu passar generacions d'estudiosos i particulars que s'han esforçat per reunir col·leccions de tota mena i que amb el temps s'han disgregat o, fins i tot, han acabat en mercats de quincalla. Dic tot això creient que el mateix Joan Bellmunt deu ser el primer a lamentar no poder gaudir d'un arxiu comarcal on cedir part del seu llegat, potser el de tarannà més garriguenc.

Eduard Batlle