Avui no parlarem de les Garrigues, tampoc parlarem dels esdeveniments i les llegendes de la nostra comarca que durant anys he escrit per a vosaltres. Recordo ara mateix els relats de Ramon Berenguer i Sant Martí de la Tosca, el mariner de les Garrigues, la Roca dels Moros del Cogul, aquell gosset del neolític enterrat a Minferri, el càtar de la Granadella, els Vilars d'Arbeca, un sogre anomenat el Cid, l'estiu a la Floresta, Juncosa al mig del món, els cavallers del castell d'Espluga, el canó del túnel de Vinaixa...

El que ara llegireu va succeir en una població del Baix Camp, on els meus nets viuen i van a estudi. Allí vaig ser testimoni d'una escena màgica que us vull contar i que em recorda aquella frase del Petit Príncep que diu que l'essencial és invisible als ulls.

Després del llarg parèntesi per causa del coronavirus, el primer dia de classe em trobava davant el pati del col·legi per recollir els nets i saber com havia anat el començament de curs, si tenien nous companys... i sobretot per rebre les seves abraçades. Al meu voltant un jovial escamot de padrins estirant les cervicals per veure els respectius fillols abans que ningú. L'itinerari del col·legi passa per un estret carrer on anys enrere hi havia la petita i meravellosa botiga de joguines del senyor Pasqual; mai oblidaré la seva figura allargada, amable i pacient. Davant mateix hi viu el Salvador, un hortolà que ja ha complert els vuitanta anys, una gran persona a qui la vida i la mort han tractat injustament. A mi de sempre m'ha mostrat estima i no poques vegades he rebut d'ell mitja dotzena de tomates o una mata d'enciam.

Fa ja molts anys que el Salvador viu sol i es relaciona amb poca gent. És un home solitari, però no suposeu pas que això és sempre dolent. La soledat és fidel, mai no t'abandona; la pots tenir al teu costat durant tota la vida... la soledat per molts és la millor companyia.

Abans de tancar els col·legis pel virus, el Pau, el net petit -que aviat complirà quatre anys-, en tornar cap a casa donava un parell de copets amb la mà a la porta del Salvador, col·locada al mateix nivell del carrer. Ell l'obria complagut per donar-li una mandarina del seu hort, un parell de nous, una galeta o qualsevol cosa, sempre demanant permís als pares amb una mirada expressiva.

Varen transcorre lents i resignats els mesos de confinament. A mitjans d'agost els veïns comentaven que s'havien endut el Salvador cap a l'hospital de Reus en una ambulància i que considerant la seva edat, etc., etc., que d'aquesta no se'n sortiria. Xafarderies de poble.

Aquest primer dia de classe, en sortir de l'escola tot caminant cap al nostre carrer, el petit Pau s'avançà deu o dotze passes fins a plantar-se davant la casa del Salvador. Decidit, va donar un parell de copets a la porta, que immediatament s'obrí mostrant la cara feliç del Salvador, amb una galeta d'aquelles embolicades en un paper lluent... l'estava esperant!

M'imagino el vell hortolà dret darrere la porta amb la galeta a la mà preguntant-se si el Pau encara es recordaria d'ell.

Vaig assentir amb el cap i el nen la prengué. Però el moment més fascinant i meravellós fou quan amb la seva maneta va prémer amb força el dit d'aquell home durant una estona mentre se'l mirava, i ell, l'hortolà, penso que es va sentir un altre cop estimat. Potser per això tenia els ulls humits, plens d'emoció.