Arran de l'interessant i encertat article de Miquel Andreu, publicat en el passat Som, sobre la formació de la columna Macià-Companys a les Terres de Lleida en els inicis de la Guerra Civil, en què destacava l'elevada proporció de voluntaris que hi aportà la vila d'Arbeca, alguns amics m'han preguntat si coneixia quines foren les raons que motivaren aquesta onada, tan nombrosa, d'entusiasme i compromís envers la lluita antifeixista per part de la joventut del nostre poble.

Cal recordar que Arbeca, amb 61 voluntaris, aportà el 30% del contingent de les dues centúries lleidatanes i més del 3% de tota la Columna a Catalunya, ja que, segons les dates de la primera sortida cap al front d'Aragó, aquesta no arribava als 2.000 efectius i que, la població d'Arbeca representava, en aquells anys, aproximadament, un 1% de les Terres de Lleida i el 0,1 % de tot Catalunya.

També és necessari afegir que durant el mes d'agost del 1936 diversos militants de la CNT, prop d'una dotzena, ja havien marxat voluntaris al front en les columnes organitzades per aquest sindicat.

Certament, l'aportació arbequina a la Columna Macià-Companys fou deguda a l'ampla majoria progressista, republicana i d'esquerres que hi havia entre la nostra ciutadania, però també i en bona part, mercès a la decidida implicació i a la tasca de convenciment feta per Josep Català, que aconseguí més d'una quarantena de voluntaris en poques hores. Amb tot i amb la voluntat d'augmentar aquesta participació i presentar-se amb un escamot encara més nombrós davant els seus correligionaris, com a membre dirigent del Comitè Local de Milícies Antifeixistes que assumí a la nostra vila tot el poder local, per damunt del mateix ajuntament, va fer aprovar per aquest organisme una resolució que obligava a allistar-se tots els homes de la lleva del 1934 i que ja s'havien llicenciat del Servei Militar. En la resta del país aquesta lleva no es va cridar novament a files fins al maig del 1937, quan es va organitzar l'Exèrcit Popular.

Això va provocar, a Arbeca, un dels episodis més foscos de la rereguarda, poc explicat i que ha quedat -intueixo les raons- deliberadament oblidat per aquells que han estudiat la memòria d'aquest sagnant conflicte entre amics i veïns.

Una part dels perjudicats per aquesta decisió que no tenia recolzament legal es va sumar, de grat o per força, a la Columna Macià-Companys però uns quants s'hi van negar ja que un dels membres del Comitè, pertanyent a la CNT i que tenia un familiar afectat per la mesura, li va explicar que aquesta era una decisió local, no emparada per cap norma oficial del Govern de l'Estat o de la Generalitat i que, per tant, no calia que s'hi incorporés.

Conegut el comentari i la seva repercussió, tot i la seva militància sindicalista, revolucionària i antifeixista, aquesta persona fou denunciada per contrarevolucionària i quintacolumnista i, després d'una farsa de judici sumaríssim al Tribunal Popular de Lleida, fou condemnada a mort i executada el mes de setembre del 1936. Per altra banda, alguns dels joves d'aquesta lleva que no van voler marxar "voluntaris" es van amagar fins que foren cridats oficialment i altres foren detinguts i empresonats, primer a Lleida i després en una "txeca" de Barcelona, on, malgrat les infrahumanes condicions que patiren, van poder salvar la vida.

La història mai s'escriu en línies totalment rectes i no convé idealitzar-la gaire. El testimoni d'un d'aquests afectats, quan m'ho explicava sense cap mena de rancor sabent que els dos teníem la simpatia per bàndols diferents del conflicte, em va fer retornar l'esperança que algun dia podrem, tots, i de manera desapassionada, assumir els errors que es van cometre i evitar que es tornin a repetir.