Acabada la guerra del Yom Kippur el 1973 entre Israel i diversos països àrabs de la zona, la majoria dels grans productors de petroli van decretar un embargament de cru a les nacions que donaven suport a Israel i, a més, van reduir la seva extracció provocant una crisi energètica mundial i un encariment del 300% en el preu del petroli i derivats.

Aquesta crisi va suposar, quasi a tot el món, la reducció de la demanda de béns i serveis i de la producció, la caiguda del dòlar i un increment de l'atur. A Espanya, no es van prendre les mesures correctores adients i l'augment de la inflació i tipus d'interès van ocasionar una de les pitjors crisis econòmiques que mai hàgim patit propiciant, per la gravetat de la situació, els Pactes de la Moncloa del 1977.

Amb tot, l'augment dels preus el petroli va estimular la inversió en nous jaciments i tecnologies d'extracció, fet que va donar lloc a una oferta molt abundant i a preus més baixos i estables durant la dècada dels 80, quan es va viure una recuperació de l'economia mundial.

La crisi va afectar de fort el sector agrari. Els costos de producció s'apujaven dia rere dia i, tot i que els preus dels productes també ho feren, el marge era absorbit per una inflació galopant.

En aquells anys, la principal reivindicació de la pagesia fou: "Preus justos al camp". Aviat però es considerà aquesta expressió vaga i molt difícil de concretar en unes xifres adients per a tothom. Per això es modificà per: "Preus remuneradors per als pagesos".

Aquesta era una demanda compartida però que igualment portava a confusió. Què calia remunerar i com? És evident que es pretenia aconseguir, mitjançant els preus dels productes agraris, una renda suficient per als pagesos que treballaven la terra.

Ara bé la situació del sector és tan diversa que els mateixos preus portaven a enriquir els grans productors i deixar en la misèria els petits. Si només són els preus els que remuneren l'activitat, sempre hi haurà grans i greus desigualtats. Per això són les polítiques agràries les que han de corregir els desequilibris que genera el lliure mercat. Per tant, una certa correcció ha de venir mitjançant polítiques fiscals als pagesos professionals, de suport a les zones amb especials dificultats, amb polítiques socials i territorials, amb ajudes a les inversions de joves i col·lectius més desfavorits, etc.

La PAC, amb importants recursos, havia de tenir aquesta funció, però no sempre era així. Ajudes que, a través dels propietaris de la terra, en el fons beneficiaven els consumidors europeus, ja que aquests trobaven aliments de qualitat a bon preu, sense que als pagesos més desfavorits els arribés a compensar la pèrdua de renda pels baixos preus que percebien.

Avui ens trobem en una situació semblant.  La sortida de la pandèmia havia provocat ja un excés de demanda i un context inflacionista, que la invasió i agressió d'Ucraïna per Putin a agreujat fins a l'extrem. Tenim, a més d'una crisi humanitària sense precedents, una crisi de preus de l'energia, d'escassetat de determinades matèries primeres i sobretot de la confiança entre països que amenaça el nostre creixement i benestar.

En el sector agrari l'augment de preu d'algun dels nostres productes es queda en res per l'increment de l'energia, els adobs, fitosanitaris i altres. 

Ara bé, crec que s'hauria d'aprofitar la crisi per implementar mesures que transformin el sector per afrontar els grans canvis que a la seva sortida s'esdevindran.

La nova PAC ja millora, tímidament, el destí dels recursos adreçant-los als pagesos que treballen la terra i limitant les ajudes als grans propietaris. Es compensen desequilibris territorials i de limitació de produccions i es promou la comercialització per als mateixps agricultors i agrupacions.

Però també caldrà encetar un debat sobre a què destinem la producció agrària, tenint en compte la connexió dels mercats energètics amb els d'alimentació. Alimentació humana i animal o biocarburants? Per garantir l'autonomia alimentària d'Europa, és necessari deixar terres sense conrear? Per assegurar les produccions cal invertir o no en nous regadius i modernitzar els existents? Són necessàries o no les reserves estratègiques d'aliments?

Res serà igual a partir d'ara, però com en la crisi dels anys 70 esperem que, quan ens en sortim, ho fem una mica millor.