En època de crisis, de canvis i d'incerteses, i l'actual no se n'escapa, davant la preocupació per un futur que es tem encara pitjor, sorgeixen veus que, des de posicions pretesament populars, proposen el retorn al passat que consideren idíl·lic, acusant els avenços polítics, tecnològics i socials que s'han produït en les darreres dècades dels problemes que avui pateix la nostra societat.

D'aquest fenomen, universal no ens en podem escapar i arreu té similars característiques: la proposta de desmantellar l'estat del benestar que es considera massa car, la idealització de la nació en un patriotisme excloent, la culpabilització a la immigració de tots els mals, ja que, segons ells, prenen el treball dels nacionals i acaparen les ajudes socials, el temor al nou paper de les dones en una societat més igualitària, la denúncia per pèrdua dels valors religiosos tradicionals de què en culpabilitzen la secularització de la societat, la demanda de restringir els drets aconseguits pel col·lectiu LGTBI, etc.  

Part d'aquests plantejaments han quallat en sectors populars temorosos pel seu futur i entenc que cal esclarir algunes qüestions per evitar que s'acceptin com a normals.

És evident que l'estat del benestar implantat a bona part d'Europa ha comportat un increment de la despesa pública que s'ha de finançar amb impostos. Les diverses administracions dels països democràtics avançats i amb serveis socials generalitzats: sanitat, educació, pensions, subsidis d'atur, atenció a la infància i a la dependència, etc. gestionen més de la meitat dels seus respectius PIB. Alguns, com els escandinaus, prop del 60%. I altres del sud, com el nostre, no arriben al 50%. Aquests recursos provenen dels impostos que paguem els ciutadans, les empreses i també de les emissions de deute públic que gravaran les properes generacions. El debat no és si paguem pocs o molts impostos, sinó que tothom pagui proporcionalment aquells que li pertoquin en funció de la seva capacitat i que aquests es gestionin amb la màxima eficiència i transparència possibles. En general tothom prefereix viure en una societat amb bons serveis i impostos alts que en una altra sense serveis i cap impost.

Del gruix de tota la despesa pública, més del 80 %, es destina a atendre pensions, sanitat, educació, atenció social i seguretat, i és aquesta la que garanteix la igualtat entre tots els ciutadans. Desmantellar-la seria tornar a la llei del més fort i aquests serveis només es podrien pagar per les persones més riques.

Quan a la immigració, el discurs es torna més virulent i radical i s'acompanya de tòpics i d'anècdotes no sempre reals. Es pretén fer creure a les persones desocupades que els immigrants els han pres el treball, quan en la seva immensa majoria ocupen feines que els nacionals no volen i, a més, són necessaris per al nostre progrés econòmic i per atendre els serveis socials que demanda una societat envellida com la nostra. Respecte al consum de prestacions, cal afirmar rotundament que la utilització dels serveis sanitaris per part de les persones immigrants, que per sort són universals i cobreixen tota la població, és molt inferior al del seu percentatge en la societat, només incrementat en els serveis de maternitat, donat que, en general, les taxes de natalitat d'aquest col·lectiu també són superiors. Les ajudes socials que perceben són iguals a la de les persones autòctones, fins i tot percentualment inferiors, per manca d'informació, dificultat burocràtica o gosadia en demanar-les. I no cal dir que la seva participació en el manteniment de les pensions és infinitament superior a les percepcions rebudes donada l'edat d'aquests contribuents.

Europa s'envelleix i necessita població immigrada, oposar-hi significa abocar-nos a la decadència més absoluta. Per mantenir l'activitat econòmica, el funcionament normal dels serveis públics, així com per garantir un creixement vegetatiu positiu, hem de veure la immigració, no com un problema, sinó com una oportunitat. Dependrà de la nostra capacitat d'empatia i d'integració que aconseguim, entre tots, una societat més justa i cohesionada. Serà diferent, però més oberta, més plural i més rica.

No podem escoltar aquests cants de sirena que no pretenen altra cosa que parar el rellotge de la història. En tot cas, hem de combatre'ls amb arguments i exemples. On ens portarien aquestes propostes? Segur que no ens agrada: a  la Rússia de Putin, a l'Afganistan dels talibans, l'Hongria d'Orbán o el Brasil de Bolsonaro.