Diu una vella història que, en arribar Alexandre el Gran a Corint, volgué demostrar el seu respecte al filòsof Diògenes amb aquest oferiment: "Soc Alexandre de Macedònia; demana'm el que vulguis que et complauré". La resposta de Diògenes fou ben simple: "Vull que t'apartis... em tapes el Sol."

Que Alexandre et tapi el sol té la seva categoria, res a veure amb la gent que solament espera trobar-te a mig carrer -i si pot ser amb pressa o carregat amb bosses- per enfosquir-te el dia amb el seu etern i repetitiu cabàs de planys i desgràcies fins a emboirar-te el sol i l'ànima. Pensava que aquests personatges portaven això de sèrie i poca cosa més, però n'he descobert d'altres full equip que incorporen noves tecnologies per tapar-nos el sol, la paciència i el temps. Dalt del pòdium dels més borinots trobem els promotors de les fotos del seu mòbil. És una gran experiència que algú t'entretingui com un estaquirot mentre busca amb delit aquella foto on es veu, millor dit, s'admira, la meravella de la paret del rebedor de casa seva pintada per ell mateix en una tarda de diumenge. Que t'hagis d'esperar deu minuts que la localitzi és un peatge ínfim. Les variacions temàtiques poden ser moltes: la fascinació de les selfies del viatge a Itàlia -especialment aquella que aguanta amb la mà la torre de Pisa-, la formosor immarcescible de les bajoques i tomateres del seu hort o quan agafa per l'espatlla un pacient i mosquejat jugador del Barça... i vigileu de no evidenciar gaire interès ni fer cap mostra d'entusiasme, perquè el repertori podria anar per llarg: el nen tocant el piano i les temibles fotos de grups on tens l'obligació de conèixer-los a tots. Aquestos cronistes ocasionals s'alimenten delerosos com la cuca viatgera d'Alien.

Ben pensat, molts cops som nosaltres els que ens tapem el sol amb els propis entrebancs. Sembla que Sant Agustí va concretar el dilema magistralment: "Oh, Senyor, feu-me pur i cast... però de moment encara no".

Jo crec que l'ombra més espessa la fan els pensaments remugants -com la digestió de les vaques- que tornen i tornen en forma de noves culpabilitats, tristors i angoixes. Prou sabem que la vida no segueix un ordre ni una lògica, per això, ens cal preocupar per tants encaparraments? Hem d'escoltar els companys de feina de naturalesa escorpiònica que piquen la granota que els porta encara que ells també s'enfonsin?

Escrivia Miguel Delibes que les coses no són alegres ni tristes: es limiten a reflectir la coloració amb què nosaltres les emboliquem. Segurament una lliçó ben recomanable és no permetre que la teva felicitat depengui dels altres: la lògica no entrarà al cervell dels qui coneixem més pel que critiquen que pels seus mèrits. El pitjor és quan aquests personatges es creuen glorificats per llengües de foc bíbliques, amb carnet per teoritzar i reinterpretar el que sigui. Un escriptor, del qual no recordo el nom, deia que la ignorància és molt més ràpida que la intel·ligència: arriba amb promptitud a qualsevol lloc..., especialment a les conclusions.

Amb enganys i mitges veritats es pot anar molt lluny... però mai no es pot tornar.

Acabarem com hem començat, amb Diògenes i la coneguda resposta que va donar a un conseller que el sermonejava burleta pel seu àpat habitual, les llenties: "Si adulessis el governador no et caldria menjar llenties." Diògenes li respongué: "Si mengessis llenties no et caldria adular el governador".