El govern espanyol, que ostenta les competències del mercat de l’energia, d’un dia per l’altre decideix que retalla gairebé a la meitat les primes a l’energia solar fotovoltaica. Es pot estar d’acord, o no, en què les primes siguin l’instrument adequat per a fomentar les energies renovables i l’eficiència. Però és obvi que en un país mínimament seriós, la seguretat jurídica que deriva de la llei és sagrada, i més quan hom ha invertit en funció d’uns rendiments assignats per Reial Decret. Aquesta indefensió és la que s’han trobat aquells que un dia van decidir posar els seus estalvis en aquest sector -petits capitals del territori en la majoria dels casos de les Garrigues i comarques veïnes-, procedents d’anys de treball i estalvi. Una producció d’energia, d’altra banda, que s’evacua en petites remeses a la xarxa de baixa o mitjana tensió i que, per tant, és distribuïda i consumida en el mateix entorn on es genera i sense les pèrdues associades al transport energètic a llarga distància ni cap necessitat de subestacions o noves línies de molt alta tensió (MAT). Tot al contrari de l’eòlica, generada en grans quantitats que només la xarxa MAT pot assumir, la qual cosa implica el seu trasllat a grans centres de consum, sovint a l’estranger, si aquest és el mercat de l’explotador. Un explotador que, contràriament al cas fotovoltaic, no té res a veure amb el territori, com res hi tenen a veure les empreses que cobreixen els diferents estadis de la projecció, execució o manteniment. Dos tipus d’energia per a dos tipus d’inversors i, en gran mesura, dos models energètics per a dos models d’economia (i, al capdavall, dues visions d’estat): empresa petita, atomitzada, amb capital del territori versus capital risc de caràcter multinacional en mans de grans corporacions -quatre, cinc, potser set-. I amb una diferència determinant: quatre, cinc o set amb interlocució directa amb el poder polític, que li fa la llei a mida. Resultat: retallades a la prima solar; la ben retribuïda prima eòlica no es toca.