Comencem el 2025 amb els seus dies i diades. Un poeta anglès definia els dies com el lloc on vivim... i ben mirat és així de simple. En cada festa rellevant sorgeix l'acolorit advent de la publicitat, on destaquen els perfums, amb el benentès que en aquests dies assenyalats per la litúrgia hi fa una bona collita el màrqueting més perseverant, i això que la devoció contemplativa està com està. Passades les festes de Nadal ja demanen pas Sant Valentí, Sant Josep i Sant Jordi. Durs com un personatge de Scorsese aguantem l'envit i la pronunciació excessiva dels anuncis de fragàncies com Saint-Laurent, Herrera, Rabanne... fins a la pròxima festivitat dessacralitzada no tornarem a fer cas d'una cantarella en anglès tan marxant, sempre ornamentada amb la imatge al·legòrica d'uns nois i noies de mirada fixa als quals mai no contractaríem per collir olives, per no parlar d'altres espots on apareixen joves galants amb comportaments que evidencien seriosos problemes de conducta.
Així doncs, per als propers festejaments ens caldrà comprar l'aroma dels victoriosos que ens recomanen, exceptuant el destacat producte incendiari que tant agradava Robert Duvall a Apocalypse Now, el que definia com olor de victòria. L'important és saber que els triomfadors gaudeixen d'una essència captivadora. La que sigui. Amb els anys t'adones també que les ximpleries sovint són més fascinants que el seny i que les ocurrències fan més rebombori que la feina responsable.
No tots percebem igual la fragància dels perfums, de fet cadascú entén les coses de diferent manera. Com a símil "metafísic" ben divertit, ja vaig comentar que el meu net petit, el Pau, no veia clar per què els avions per volar no mouen les ales com els moixons i, per si això no fos prou, l'amoïnava també una altra qüestió: "padrí, quan algú es mor i se'n va cap al cel, pot xocar contra un avió?" Són inquietuds ben lògiques quan el pati de la teva escola està en la línia d'enlairament de l'aeroport de Reus.
Com passa amb les aromes embotellades que ens regalen, és freqüent que algunes diades no ens vinguin de gust, potser perquè sentim més la soledat que ens arriba per una punyent absència, mentre que en altres la solitud enmig del bullici és un regal de pau. Als que tant us costa passar un dia familiar a la casa paterna, us vull regalar un pensament perquè el recordeu quan vingui a tomb: passi el que passi, mentre tens pares sempre tens casa.
Els joves tanquen la mirada en un mòbil, que és com un genèric per a tot, no necessita cap filtre ni gaire reflexió, pensen que el futur és encara molt llunyà. Quan aixequin el cap els convindria reflexionar per què la imatge de l'esforç s'ha devaluat tant, per què creix l'economia però no el poder adquisitiu, per què tants semblen educats per ignorar l'educació, per què l'amabilitat s'ha convertit en un desavantatge... i per què ens hem d'acostumar a permetre tantes coses.
Hi ha punts que també caldria debatre, qüestions que ens neguitegen enmig d'aquest context general d'indiferència. Ens complauria conèixer l'import de les decisions polítiques, de les seves obres i de les seves pompes. Diríem que els que governen fan de la política un espectacle per als diaris i la tele, diríem que la seva única feina és buscar-se ultratges, diríem també que són gent excepcionalment hàbil a col·locar trinxeres on no cal i si bé crec que una majoria són persones decents, altres ofereixen una imatge d'ineptitud.
Malgrat tot, la vella fragància del sentit comú ens anuncia una bona nova: el destí té per costum afavorir la gent preparada i decidida. Les veritables ocasions d'encert fan visites curtes i a vegades amb tanta brevetat que no ens n'adonem. En un raconet de l'ànima admirem les persones que aconsegueixen l'èxit després d'un període d'esforç, diu la gent que han estat assenyalats per la sort. L'explicació més honesta és simplement que els perdedors, quasi sempre vocacionals, ja es donen per vençuts abans de ser vençuts... hi ha persones que generen projectes i d'altres que generen excuses.