L’ètica japonesa del wabi-sabi ens convida a acceptar i celebrar la bellesa de la imperfecció i el desgast. Un exemple clar és l'art del kintsugi, on una tassa de te trencada es repara amb laca i or, transformant les esquerdes en part de la seva història i afegint-hi un nou valor. Objectes quotidians com una jaqueta apedaçada o un rellotge ratllat encarnen aquest mateix esperit, demostrant que allò "trencat" pot ser sinònim de resistència, autenticitat i cura.

Paradoxalment, sovint descobrim la veritable naturalesa de les coses quan es trenquen. El que funciona és invisible; el que es trenca es converteix en evidència. Tanmateix, quan falla, la nostra atenció s'hi dirigeix, generant un aprenentatge i una comprensió més profunds. Això no sols s'aplica a objectes, sinó també a normes socials, relacions o teories. Com Lizzy Bennet a "Orgull i prejudici", qui en rebutjar un matrimoni convencional descobreix les esquerdes en les normes de la seva societat: "Com més veig el món, més insatisfeta estic". La ruptura la porta a qüestionar-ho tot, fins i tot el seu propi judici. Aquest "trencament" en la seva percepció la impulsa a una reavaluació profunda.

Si acceptem que els éssers humans som inherentment "trencats" o estem en procés d'això, envoltats d'imperfeccions, les coses fracturades a les nostres vides poden servir com un recordatori per practicar la compassió, la ment oberta i la cura. Veure el trencament com una oportunitat, adoptar una actitud de wabi-sabi no sols per a les nostres tasses de te, sinó també per als nostres plans, records i prejudicis, pot transformar allò que semblen ser desventures en oportunitats de creixement i millora. En última instància, les coses trencades poden ser, de vegades, millors del que imaginem, i els accidents que inicialment considerem desafortunats ens poden beneficiar de maneres inesperades.