Ens agradi o no, el menú d'un bon grapat de dies ha tingut la Rosalia com a protagonista. Des de les noves matineres fins arribada l'hora d'aclucar els ulls, ens l'hem hagut de menjar fins a la sacietat i, de pas, semblava bandejar i reduir, al meu entendre, la resta de fets i successos de la quotidianitat a una mena de concomitància i ostracisme informatiu. Al garbuix d'opinions per a tots els gustos, hi han posat cullerada els mediàtics més nostrats. En Ricard Ustrell defensava la lleialtat de la sesrovirenca a la seva catalanitat quan, aquesta, en la seva darrera obra, rebaixava la llengua del nostre país al simbolisme més nimi i residual possible. Lucía Caram, per la seva banda, s'endinsava en l'espiritualitat i la introspecció de les seves lletres, qui sap si esperonada per la intervenció angelical dels escolanets de la Moreneta.

Em va sorprendre més, però, en Roger Escapa quan encimbellava la cantant a icona de Catalunya. La meva perplexitat inicial va donar pas a la reflexió més encalmada. Potser -vaig pensar- el locutor havia escollit, a dretcient i mesurada, l'atribució d'aital honor donat que el mot convida a un ventall interpretatiu amplíssim que abasta des de la sacralitat fins, posem per cas, qualsevol senyal de trànsit. Amb això, que cadascú posi les seves, d'icones, on més li plagui o cregui oportú. No dubto pas del potencial i habilitats musicals de la Rosalia, però crec que, ara per ara, fa un favor ben magre a la nostra llengua. De ben segur, les exigències i les oportunitats del mercat li han marcat el full de ruta d'un producte que, segons els entesos, materialitza una trajectòria o, segons com es miri, una recepta estratègicament millorada.

Ara bé, per mi, les icones i referents del nostre país serien aquelles persones públiques o anònimes rere els col·lectius llurs que, amb el seu treball constant, han contribuït en millorar la societat; en donar respostes a les necessitats sanitàries, assistencials, educatives i, òbviament, culturals, les que preserven i comparteixen la nostra llengua i el nostre patrimoni, material o immaterial. Fora d'això, com diria el relat epistolar als corintis, són només com platerets que dringuen.