Com el dilema de l'ou i la gallina, amb els concerts que Vivaldi va compondre per a les estacions de l'any passa, si fa no fa, una cosa semblant. Diuen que il prete rosso es va inspirar en quatre sonets que li són atribuïts o, potser, va ser a l'inrevés. Tant se val. Les dues arts, la poètica i la musical, troben en el venecià la complicitat més íntima per descriure l'ambient natural i humà de cada moment.
Quan tot just ha començat la primavera, voldria imaginar-me com s'ho faria ara per musicar-la. Penso que li seria ben difícil incloure-la en el seu cimento dell'armonia, acostumat a aquella mena de quadratura compositiva, i com se li esmunyiria la imatge idíl·lica d'una natura de letargia desvetllada amb el seu esclat exultant. Aquesta és una primavera estranya i una actualitat que també n'és, d'estranya. I vulnerable.
L'arbitrarietat humana bandeja els principis i valors més elementals, tot normalitzant una esquerda cada cop més gran i profunda. En aquest sentit i altra volta, haurem de donar la raó a la màxima de Thomas Hobbes, mentre el pobre capellà de la ciutat dels canals només gosaria a aprofitar el seu coprendo l'aer di nero amanto: el mantell que s'albira a l'horitzó és negre o, si més no, fosc i incert.
Malgrat tot, la primavera -la natura, doncs- segueix les seves lleis i el seu ritme; ens invita a ser-ne partícips, a connectar-hi i, alhora, a desconnectar. No a defugir. Els qui som de poble o de vila petita tenim la sort de trobar-nos-la al costat de casa, passejant pels camins de tostemps; camins de memòria i de reflexió encalmada. Si, a més, l'estació ve acompanyada de petits tasts de records, d'experiència o de coneixement; com els que ens donen les jornades que, des de fa un bon grapat d'anys, organitza la regidoria de cultura de l'Ajuntament del meu poble, Torregrossa, la quotidianitat sembla fer-se més portadora i enriquidora. Són moments de trobada i de retrobament on hi ha cabuda per a tot, per a tothom. Avui més que mai, esdevenen com un petit oasi -necessari- per compartir i ser compartit i, qui sap, on trobar els sons esvaïts i les pinzellades oblidades dels molts colors que no hauria hagut de perdre mai el nostre món.