En l'àmbit educatiu, el tema mediambiental es tracta d'una manera puntual. Sovint producte de la mateixa exigència social i administrativa amb uns titulars que amaguen poca coherència i solvència per resoldre el problema de veritat. No deixa de ser una píndola que administraran els docents als alumnes.

David Bueno, fundador de la càtedra de neuroeducació, en el seu llibre L'art de ser humans, extreu una ressenya de la Marina Garcés (2020) sobre per quina escola s'hauria d'apostar: una escola adoctrinant o una escola extractiva?
En els diferents capítols del llibre, l'autor justifica que l'aprenentatge i l'educació en l'àmbit escolar és necessari tenir en compte la capacitat i plasticitat del cervell humà, gairebé innata, per conjugar els diferents sentits (ell n'apunta alguns més que els cinc tradicionals) en un procés continu, creatiu i plàstic per processar totes les percepcions i experiències viscudes.

Una escola adoctrinant gairebé la podem definir entre tots per pròpia experiència. En canvi, l'escola extractiva fa referència al significat de la paraula: activitats o processos relacionats amb l'extracció de recursos naturals del medi ambient, que si no es fa amb cura pot implicar l'esgotament d'aquests recursos, la degradació ambiental i un impacte negatiu en les comunitats locals. 

Ni una ni l'altra no són recomanables. La que avui està vigent i es valora és la segona, l'extractiva. Una escola capaç d'encaixar en una economia creixent sense cap mena de límit. Com apunta l'autor: l'art d'educar és l'art de ser curiosos i tenir objectius vitals. O dit d'una altra manera per la Marina Garcés: dins i fora de les escoles, l'educació és una invitació: la invitació a prendre el risc d'aprendre junts, contra les servituds del propi temps.