Podem mirar el món en tota la seva immensitat com ho fan des del més enllà els viatgers planetaris. Es veu petit però creixen les sensacions de tenir i gaudir un petit planeta on poder viure. La terra, la nostra terra. Aquesta sensació l'experimentem especialment durant aquest període que encetem amb l'arribada de la primavera. Uns canvis que esclaten després d'un període de recolliment. La natura s'ha mantingut somorta. Un temps de repòs, de descans i de recolliment. 

Just deixar el Nadal, un seguit de canvis es van fent presents, propers, evidents... un lleu procés que tot ho canvia. 
Dos escrits que ho reflecteixen en un sentit literari molt emotiu que ens pot acompanyar en una renovada mirada la -nostra- primavera. 

«Los núvols se'n van, lo cel s'asserena, la neu s'aprima en lo cim i en lo vessant la congesta.
Les muntanyes i turons lo vestit d'hivern se lleven, posant-se'l de setí verd tot gemat de perles. 
Sentint en lo mas cantar l'oreneta, en son coixí de verdor la prímula se desvetlla.
Estira els bracets de ses fulles verdes, sols per fer enllà lo llençol de gebre.
Obre sos blaus ulls, son capciró aixeca, com la pastora gentil que ha fet un son sobre l'herba.
Mira al seu voltant, a ses companyes desperta, que s'alcen ací i allà constel·lant tota la terra
d'unes estrelles que el cel no en té de més belles».(1) 

"El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. 
La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l'ocell a la branca." (2) 
En les banquetes arbrades, tot aquest món retorna, reviu i pren vida. Els colors, la remor de l'aigua, la frescor, els ocells... tot!
1. Verdaguer, Jacint. La primavera, dins Flors de Maria.
2. Rodoreda, Mercè. Jardí vora el mar.