“Ja sigui per por o desconfiança, hi ha molts pares i mares que constantment miren d'ajudar els infants proporcionant-los xarxes de seguretat i convertint-los en el centre (únic) de les preocupacions familiars. Els protegeixen del dolor, de la tristesa i de qualsevol altre sentiment negatiu; els eviten la frustració i els solucionen cada problema que se'ls presenta. Aquest model educatiu es coneix com a 'sobreprotecció' i les seves conseqüències poden afectar la salut emocional de la canalla”. Paraules de la psicòloga Núria García Alonso que ens interpel·len i ens fan qüestionar si aquesta realitat és present a la nostra família.

Els infants creixen en contextos en què els desitjos són satisfets abans fins i tot que arribin a formular-los. El consum desmesurat, l'excés d'activitats i la por de les persones adultes a la frustració han creat una infància amb pocs espais per a l'espera i l'error. Podem contrarestar aquesta dinàmica? Sí, fomentant l'autonomia, la creativitat i la resiliència, i confiant en la seva capacitat d'aprendre en llibertat.

Això vol dir que sempre han de fer el que vulguin? És clar que no! Potser ens cal acceptar algun malestar i confiar en la capacitat per superar-lo. Potser hem de permetre el desig, la frustració i l'esforç per construir una autoestima sòlida. Potser no actuem bé quan facilitem l'accés a la hiperconnexió digital, tot dificultant l'adquisició d'autonomia i habilitats socials. Potser ens cal reivindicar, per als nostres infants, el valor dels límits i de l'esforç. Potser cal aspirar no només que els nostres infants siguin feliços, sinó que creixin valents i amb recursos per afrontar la vida. Potser els Reixos han omplert les mans dels infants amb regals de catàleg, oberts amb presses i aviat oblidats. Però, i els seus desitjos? Sempre ho podem fer millor!