Acabat el Ple al Parlament, el Senat imposava el 155 a tot Catalunya. A la mesa se'ns va avisar que no sortíssim fins que s'hagués revisat l'entorn i que ens acompanyarien a recollir els cotxes. Camí a l'aparcament rebia una trucada dels Mossos preguntant per la meva localització les properes hores. Vaig iniciar el camí de retorn a Arbeca sense acabar d'entendre massa res. Abans d'arribar em van comentar que m'esperava un bon grup de persones del poble i de la comarca per celebrar la votació realitzada. Una enorme estelada m'obria el pas des del balcó. Esdevenia un fet importantíssim i emocionant, així que vaig baixar del cotxe i dins s'hi va quedar el telèfon. Calia retornar amb la presència el goig de tantes persones.

Al cap d'un parell d'hores, al telèfon hi havia moltes trucades: s'havia decidit treure del país els membres del Govern i la Mesa del Parlament, ja que temien que algun jutjat de guàrdia ens anés detenint. Em vindrien a buscar, s'identificarien com a PERE i em calia decidir si marxava aquell vespre o l'endemà a primera hora. Havia de fer maletes sense saber per quant de temps ni cap a on aniríem. Vam baremar que potser tenia alguna altra alternativa, però no hi havia la seguretat de no ser trobada; esdevindria sola i vaig decidir marxar aquell mateix vespre.

Havia de sortir de casa i deixar el telèfon, que ja sabíem que tenia intervingut i, per tant, delatava la meva ubicació.
Família i alguns pocs amics no estàvem segurs de res i es van posar a endevinar qui em vindria a buscar... podia ser per detenir-me o per marxar? Un profund agraïment a les persones properes i amigues que em van ajudar i dels qui no puc revelar la identitat. No sé si mai els podré agrair tant en tan poc temps. Tampoc desvetllaré qui em va treure del país; potser algú, en algun altre moment, necessiti la intervenció d'aquestes persones anònimes i compromeses que "fan coses".

Cap a mitjanit vam sortir d'Arbeca. M'acompanyaren la meva jove i el meu fill; marxem amb el cotxe d'un bon amic.
Vam ser advertits que, si en passar la frontera ens detenien, aturàvem el viatge i ens lliuràvem. Durant el camí canviem tres cops la destinació per avisos de controls i, de matinada, creuem la frontera. No em podia treure del cap les "Corrandes d'exili" i, en una nit de lluna plena, era jo qui travessava la carena. En ple segle XXI havia de marxar per haver donat la veu al poble!!!