La memòria és un patrimoni que ens demostra que sovint guanyem una rialla recordant temps passats, petites anècdotes que acabaran quan la nostra generació hagi tancat els calaixos. Hi ha un esdeveniment dels anys 50 que acollirien amb aplaudiments en una gala de La Cubana, per causa d'un western que té més anys que la majoria de nosaltres, una excel·lent pel·lícula plena de personatges immersos en una atmosfera destructiva, amb escenes que van escandalitzar la societat americana... i part de la garriguenca. És Duelo al sol, protagonitzada per Gregory Peck.

Venia amb l'etiqueta de ser una pel·lícula 4R Gravemente peligrosa pel seu contingut eròtic i violent, és a dir, únicament apta per als espectadors més llibertins i llicenciosos. Una amiga més gran que jo recorda com al seu poble de les Garrigues es va viure una commoció social i religiosa significativa d'un temps i d'una societat. En el poble de la nostra història el dissabte al vespre projecten el NO-DO i Duelo al sol. Com podeu suposar, al cine no hi cabia ni una agulla, i no pas pel noticiari documental: la qualificació diabòlica de la pel·lícula va aconseguir l'efecte contrari al virtuós propòsit. 

El cas fou que l'endemà a missa de dotze el senyor rector no va estalviar retrets ni condemnacions contra els vilatans de virtut relaxada, cràpules degenerats, que havien anat al cinema la nit abans per recrear els seus instints pecaminosos. Però en l'homilia la traca tot just començava. Arribà el moment solemne de la comunió i abans del litúrgic Corpus Domini nostri Jesu Christi... estant el fidel pietosament de genolls al reclinatori amb la boca entreoberta, el senyor rector disparava una pregunta directament a cada combregador: "Vas anar a veure Duelo al sol?" Si la resposta era afirmativa, tot seguit li negava el sagrament assenyalant indignat els bancs de l'església... i així un rere l'altre. A l'acabar vingué el petard final: "Us conec a tots i que ningú gosi combregar el proper diumenge sense confessar-se abans!"

Però el dimoni és un sibarita. Resulta que aquesta pel·lícula també la van projectar sense cap deshonrança ni rebombori a la Pista d'Estiu de les Borges, on ara hi ha el Pavelló de l'Oli, i pel que sembla ni el rector ni el vicari de les Borges, i molt menys els frares Caputxins, no eren tan primmirats... ni els espectadors més assidus evidenciaven una moral gaire dissoluta i llicenciosa: canalla com jo amb l'acompanyament cridaner de tietes i padrines.