Com a juncosana, felicito en Josep Preixens per la immensa tasca altruista que ha regalat al nostre poble. Els 112 arbres genealògics que ha elaborat són molt més que un recull de noms, cognoms i dates. Són un exercici de memòria que ens permet entendre d'on venim: és inevitable fixar-se en els cognoms que desapareixen, en les nissagues que s'acaben i en les cases que, amb el pas dels anys, han anat quedant buides. És una imatge que es repeteix en molts pobles petits del nostre país, marcats pel despoblament, l'envelliment i la marxa dels més joves. Però seria un error quedar-nos només amb aquesta mirada nostàlgica.

Els mateixos arbres genealògics ens recorden que els pobles mai no han estat espais tancats. Els nostres avis i besavis també van arribar d'altres indrets. Es casaven amb gent dels pobles veïns, canviaven de casa, de poble i de vida. Els cognoms sempre han viatjat. La diferència és que avui ho fan des de més lluny.

Per això, el futur dels pobles no implica conservar uns cognoms concrets, sinó per ser capaços d'acollir-ne de nous. Necessitem persones que decideixin viure als pobles, sí, però sobretot que decideixin formar-ne part.

Perquè habitar un poble és molt més que comprar una casa o empadronar-s'hi. És implicar-se en la vida col·lectiva, participar de les entitats, defensar els serveis, compartir les festes, preocupar-se pel veí i entendre que els pobles només existeixen perquè hi ha persones disposades a construir comunitat.

Les cases poden tornar a obrir-se. Els carrers poden recuperar habitants. Però un poble només recupera la vida quan aquests nous veïns deixen de ser nouvinguts i passen a sentir-lo com a propi.

Potser aquesta és la reflexió més valuosa que desperta la feina d'en Josep Preixens. Els arbres genealògics expliquen la història dels qui ens han precedit, però el futur dels pobles no s'escriurà només amb les arrels. També dependrà de la nostra capacitat de fer créixer branques noves.

Perquè els pobles no sobreviuen gràcies als cognoms. Sobreviuen gràcies a les persones que, vinguin d'on vinguin, decideixen comprometre's amb el lloc on viuen. I aquest compromís, més que heretar-se, es construeix cada dia.