Hi ha persones amb una forta i apassionada vocació política que creuen que han de dedicar la vida dotar d'un Estat el seu poble, la seva nació. Saben que l'Estat és l'única estructura de sobirania plenament consolidada, i és també l'única que pot assegurar la continuïtat històrica, socioeconòmica i cultural de la nació. Com és natural, n'hi ha alguns que s'imposen l'obligació moral d'exercir públicament d'intel·lectuals compromesos amb les idees i l'objectiu que guien els seus passos. Per això, és freqüent que publiquin textos apressats, pamfletaris o hagiogràfics, de vegades sense gaire sentit crític, però no pas per incapacitat sinó perquè supediten l'escriptura a la tàctica urgent, imperiosa.

El borgenc Ramon Arrufat, nascut el 1897 i traspassat el 1985, va ser un model d'aquesta fràgil combinació de polític i d'intel·lectual, sempre interessat, en el seu cas, a convertir-se en un pensador de relleu en l'àmbit del nacionalisme radical. Des dels primers anys de la dictadura de Primo de Rivera va viure a Barcelona, i aviat es va afiliar a Estat Català, el partit separatista, llavors clandestí, fundat i dirigit per Francesc Macià. Proclamada la República l'abril de 1931, Arrufat i altres militants del partit, disconformes amb la política pactista Macià, van crear el Partit Nacionalista Català, que va defensar sempre un separatisme purista que se centrés a fer real la independència de Catalunya.

Arrufat va defensar aquesta posició en dos pamflets estimables i polèmics: Catalunya, poble dissortat (1933, en col·laboració amb Josep Casals) i Catalunya, Pi i Margall i el catalanisme (1934). Però l'obra més interessant d'Arrufat avui és Macià, una biografia que no va ser publicada fins al 2007, per una encertada iniciativa de l'editorial Fonoll de Juneda. Fonamentalment, és el llibre amb què un vell militant i intel·lectual separatista es reconcilia amb qui va ser, en tota circumstància, el seu veritable cap polític. 

La biografia té llacunes d'informació, potser inevitables en la circumstància en què va ser escrita, però la velada melancolia que la recorre de dalt a baix no dissimula els clarobscurs d'una trajectòria política i invita a una reflexió sobre idees, persones i fets. D'altra part, les pàgines hagiogràfiques del llibre, que n'hi ha, són ponderades i més aviat discretes. I demostren que Arrufat ja havia après que l'hagiografia, com el pamflet, no és necessàriament enemiga de la veritat, però sobretot és amiga de l'estratègia.