Fa uns 15 anys, fos pel factor que fos, o segurament per la combinació d’uns quants, pertànyer a una entitat, pagar una quota, organitzar activitats, estar subscrit a alguna publicació, assistir a manifestacions i concentracions, eren coses, no direm que habituals, però sí força esteses i fins i tot ben considerades. En aquest país, els anys 90 del darrer segle i els primers anys d’aquest van ser d’un gran nivell associatiu i d’agitació. Segurament suposava el primer despertar cívic després que als primers anys de l’anomenada Transició s’aconseguís aplacar l’intensíssim grau de mobilització de la dècada dels 70.

Als 90, justament, és quan va néixer l’Ateneu. El país rebrotava socialment després dels Jocs Olímpics, l’altre gran anestesiador col·lectiu. Era l’època de Kosovo, després del moviment antiglobalització, l’aznarisme, la guerra d’Irak. Ara sembla que tornem als 80, en tots els sentits. L’heroïna que va deixar KO quasi tota una generació, però, ha estat substituïda per altres substàncies, químiques o mediàtiques. Ho notem a l’Ateneu i ho nota tot l’associacionsme. Ser soci dels llocs no està en valor. En plena crisi econòmica, prescindir de l’esperit crític i la mobilització és tenir mala peça al tel·ler.